Marina Antúnez

Corsecada

Aquí on algunes paraules són reals trio una pedra on jaure.
I deixo que passin les hores. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. I prou. Silenci.
Pensar: qui soc? Què vull? D’on vinc? A on vaig?
 
Les flors que abans regava s’han corsecat
i amb la manca d’humitat han perdut la vida.
Els pètals marcits s’han rendit. Destí fatídic.
 
Desapareixen pel vent, i pel temps, i per la desídia.
Corsecat el vent, el temps, la desídia i el cor.
Tristesa sense llàgrimes.
 
I de sobte, una boira espessa cobreix el cel i entre la pluja.
I em xopa la cara. De gotes que ara són llàgrimes.
I ploro. Molt. Profundament.
 
A la terra molla, al cap d’uns dies, s’hi enfila una tija.
Com un riu. I reneix una flor. La vida,
l’únic riu del món amb més d’un corrent d’aigua.
 

Altres poemes de Marina Antúnez

Ennuegada

Mallot de fils i cordes que m’escanyen massa fort,
ràfia i estrassa nuades com quists a la pell segada
i crits ofegats massa temps a la bugada.
 
Puc fer del pom de porta un pom de flors?
d’olors i nous colors, vius,
i amb tendres poncelles?
 
Que no vull cambra fermada
ni m’ennuegui veu closa i vetada
de dins i defora, com deformada.
 
Fins que el sol no mori enllà
faré forta l’esperança
que ara m’ix ennuegada.
 
Vés al poema sencer

Vergonya

Caic a l'esvoranc altra vegada,
sota terra ben a sota terra,
fonedissa la pell, les entranyes
i fins s'hi esmuny endintre l'ombra,
ser pols, ser boira, calç i sofre,
i que mori per fi la vergonya. 
 
Vés al poema sencer

Foc a Notre Dame

La farina i la fusta fan crosta
el fang i la sang fan crosta
el foc fa crosta al fang
la farina i la fusta
i obre en canal la crosta
i fa sang.
Vés al poema sencer

Abril

Mes de dracs, roses i pèsols,
vermells pujats, verds vius i besos,
bitxos petits, pigats, volen sorpresos
sobre jardins daurats i cels estesos.
 
Extens llit de roselles, margarides i gira-sols,  
la vida es prepara per la gran bacanal,
quin descarat excés tribal,
cromatisme verbal.
 
Vés al poema sencer
Més poemes