Jacint Verdaguer

La plana de Vic

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,
ai!, qui us sentís a l'hora de l'alba refilar!
Qui pogués amb vosaltres volar per les rouredes
que beuen les suades de l'aspre Pireneu,
i vora els banys de cignes d'aqueixes pollancredes
descabdellar lo somni que és vida del cor meu!
Ja es deuen prats i ribes cobrir de verds domassos,
cada turó amb la vesta de flors que més li escau,
la santa primavera per rebre entre sos braços
que amb nuvials adreços hi baixa del cel blau.
Per eixos camps que fiten los lladoners i saules,
lo fenc ja trau espiga, les pomeredes flor?

Les Coromines mostren a regadiues taules
fajols que es tornen plata, forments que es tornen or?
I el cànem que el desembre veurà de la filosa
rajar al fus, fusada tornant-se el fi moixell?
I el pèsol de flor blanca parenta de la rosa,
i el llir de flor vermella germana del clavell?
Vermellegen per eixos restobles les roselles?
La clavellina enrama finestres i balcons?
La barretina encara floreix al costat d'elles,
com flor de Catalunya que esclata sobre els fronts?

Lo rossinyol que canta, la tòrtora que plora,
a fer-li ses albades són gaire matiners?
Tornaren-li orenetes al porxo que s'enyora?
Ja van engarlandant-se de roses los rosers?
Ja deu brodar lo Gurri son riberal alegre
perquè a jugar-hi a estones davallin los infants,
i les bardisses cloure la boca del Gorg Negre
perquè el bram de l'abisme no esglaï els caminants.
Les serres, que es coronen de núvols i d'estrelles,
de neu sa vesta a esqueixos ja donaran al Ter,
restant-hi claps encara, com escamot d'ovelles
que delma cada dia la mà del carnisser.

Com deu alçar Casserres sa bizantina torra
per veure Saladeures i el vell cloquer de Vic!
Lo Ter que envers Girona marradejant s'escorre
se'n porta gaires pedres del seu mural antic?
Castells de Sabassona, d'Orís i de Centelles,
gegants d'altres centúries, encara alçau lo front?
Podré tornar a veure-us, masies i capelles
d'on raja amb l'amor patri la fe com d'una font?
Sant Jordi, guarda encara ses Lloses gegantines,
sepulcre de reis celtes o de llurs déus altar?
Ripoll, com altre fènix, renaix de ses ruïnes,
o l'arbre de la pàtria s'acaba d'esbrancar?
I l'arbre que us abriga, com deu ja fer bona ombra,
ornat de nou brancatge son tronc ja revellit!

Los raigs del sol, com deuen jugar amb sa resombra,
com vol de papallones per un verger florit!
Me'n guarda de mos somnis algun d'aletes blanques?
Volaren tots com fulles que escampa la tardor?
Les caderneres troben un niu entre les branques;
mos c~antics per niuar-hi trobaren algun cor?

Almenys oint los vostres d'amor i jovenesa,
de l'aigua al dolç murmuri, qui somniar pogués!
Mes ai!, fuig com la vida ma nau pel vent empesa,
qui sap a l'ombra dolça si ens hi veurem mai més!
Què amargues són, què amargues d'aquesta mar les ones
per qui nasqué en la terra i en un bressol florit!
dolç aire de la pàtria que a tots la vida dones,
per què a mi sols tes ales m'allunyen del seu pit?

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra
cantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar!
    

Altres poemes de Jacint Verdaguer

La pobresa

Tot ho he perdut, lo nom i la riquesa
les corones de llor que he somniat:
me diu germà la rònega pobresa,
s'avergonyeix de mi la vanitat.
Tirí per la finestra ma fortuna
veient millor fortuna esdevenir:
quan llançava les coses d'una a una,
les ales me sentia alleugerir.
Me vingué amb la pobresa la bonança;
perdent los béns, també en perdia el jou;
si de res jo sentia la recança,
me deia Déu: "De mi no en tindràs prou?"
 
Vés al poema sencer

L'emigrant

 Dolça Catalunya, 
     pàtria del meu cor, 
     quan de tu s’allunya 
     d’enyorança es mor.

                             I

Hermosa vall, bressol de ma infantesa, 
               blanc Pirineu, 
marges i rius, ermita al cel suspesa, 
               per sempre adéu! 
Arpes del bosc, pinsans i caderneres, 
               cantau, cantau; 
jo dic plorant a boscos i riberes: 
               adéu-siau!

                           II

¿On trobaré tos sanitosos climes, 
               ton cel daurat?, 
mes ai, mes ai!, ¿on trobaré tes cimes, 
               bell Montserrat? 
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona, 
               ta hermosa Seu, 
ni eixos turons, joiells de la corona 
               que et posà Déu.

                           III

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare, 
               no us veuré més! 
Oh, si al fossar on jau ma dolça mare 
               jo el llit tingués! 
Oh mariners, el vent que me’n desterra, 
               que em fa sofrir! 
Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra, 
               que hi vull morir! 
Vés al poema sencer
Més poemes