Altres poemes de Joan Brossa

Elegia

Salvador, per a tu no hi ha Amnistia;
cap joc de queixes no té res a fer;
però el teu pensament, gall guerriller,
recosirà la llum en el nou dia.

M'empeny el seny, i aquesta ofrena té
afany de lluita que el fullam canvia;
el teu exemple, vora l'alegria,
darà salut a qui no perd carrer.

La Llibertat, columna de la fruita,
fa clara la diada de la lluita,
que a poc a poc va esdevenint filó.

Rellotge sempre de la gent que lluita,
obres la gàbia a muntanyes. No
has caiguit pas! Puig Antich, Salvador!
Vés al poema sencer

Hostessa amiga

Hostessa amiga, amor blanca en el vent
em plau obrir-te sense fullaraca;
el firmament és com un peix que ataca
i el meu amor incendi transparent.
Tu dónes tombs oberta entre or i argent,
tota de lluna, sense ni una taca;
tancada ahir, avui no ets opaca
i t'embanderes de mirar el present.
Tu ets el bosc. Em moc com gra de sorra
i al fons de tu m'has fet blau esteler
del teu amor. Ho diré enllà, diré
la meva joia i arrencaré a córrer
unit a tu, amb força, pel carrer,
torre d'amor, gentil, la meva torre. 
Vés al poema sencer

La llima dins el pa

Sonet, voldria omplir la teva gerra,
fer-te baixar suau cap a la rima,
condimentar-te amb herbes de la terra,
desfer-te la cotilla que t'aprima;
arraconar forats cap a l'esquerra,
marcar amb petjades la teva tarima,
dar fe del pas dels astres que soterra;
al pa dels mots, però, trobo una llima.
No et vull cuiner, sonet, antiga copa
de rimes. Jo, que escric la fruita amb vida,
no vull prendre la mida a l'alta lluna
ni enterrar l'ombra sota els rocs. Sé d'una
saliva sense nusos; descosida
del teu estoig de roba em ve a la boca.
 
Vés al poema sencer

Nocturnàlia

Pura contra la nit la meva mà,
Riquesa i força em tiraré a l'espatlla;
Busco la calma en el que puc pensar
I on recompença el plany traço una ratlla.

L'home i el seu misteri em sol bastar,
El sofre que copejo no m'espatlla;
Però la suma escapa al seny humà,
I el tro em fa trontollar i el llamp em ratlla.

Però no dic que senti el meu error:
-Omple't d'arrels, oh terra desatesa!
Dialogant entorn del teu amor,

El que retinc, ho perdo amb avidesa:
Ni de morir com penso sento horror,
Ni de pensar com moro em ve tristesa.

 
Vés al poema sencer
Més poemes