Clàudia Viladrich

Qüestió de nassos

Avui he sortit al carrer i m’he fixat en la inusual quantitat de gent que es palpa el nas.
 
No és com quan tens mocs que fas una hàbil maniobra descongestionadora.
No és com quan et pica que fas una bona gratada.
És com si el palpessin, per assegurar que segueix allà on era fa cinc minuts.
 
Són nassos freds i dolços, nevats i glaçats,
esquimals de petons juganers i trapelles que ballen l'hivern,
treuen el nas i,
de reüll,
fan pessigolles al nou any.
 
Són nassos que parlem amb codi Morse.
Punt-Ratlla-Ratlla-Punt.
 
Són nassos que  parlen amb signes de puntuació,
amb punts suspensius que es multipliquen de nit,
amb dos punts que van de la mà,
amb punts i seguit per continuar jugant quan fa fred,
amb punts i a part per celebrar un nou any.
 
 
Nassos de pallasso,
nassos dolços com la mel,
nassos que surten quan hi ha tempesta,
nassos que deixen empremta. 
De menta.
 

Altres poemes de Clàudia Viladrich

Poema de confinament primaveral

Rumiava, persistent i constant,
si entrar a la nevera i participar a l'orgia que munten les pomes i els plàtans,
mentre les taronges, grosses i lluents, s'ho miren amb els grills ben oberts i,
les mandarines, rodolen juganeres i espien,
perquè encara són petites, i no els és permesa l'entrada a l'estanteria d'adults.

Espero que cap agent de l'autoritat em pregunti pel meu rumb, 
perquè m'hi manquen, cremosament i desfeta,
les preuades figues,
que m' esperen,
frisant,
a la parada més humida del mercat, recent collides de l'hort.

 
Vés al poema sencer

Nova York, Nova York

El pati central del Recinte Modernista
de l’Hospital de Sant Pau
s’embriagà d’un perfum especial,
savi, entranyable,
propi d’un primer diumenge d’octubre,
quan el Senyor Francesc,
amb el mateix deix de silenci
que el seu jardí,
s’atansà, decidit, i digué:
 
-Ballem ?
 
Sorpresa, vaig compartir la serenitat i memòries
de més de tres quarts de segle.
La felicitat del record i la melancolia
dels amants tocats d’amor.
Amb pocs moviments,
tan sols els justos i suficients,
em féu giravoltar.
 
-I ara mirant el cel.
-I ara mirant a terra.
 
No ho dubtava.
 
-I com m’agrada, Nova York, Nova York !
 
Es féu un silenci.
 
D’aquells que fan viure cada engruna
d’un sol de tardor,
d’un sol que treu el cap
com les fulles seques
que comencen a caure
per deixar sortir les noves.
 
Nova York, Nova York. 
 
Vés al poema sencer

L'últim vals

S'havia acabat el ball,
tothom desfilava.
El meu passat feu justícia en l'avui,
quan ell,
més jove, més tendre, més desitjat,
instal·là el seu tocadiscos particular
al bell mig de la Plaça. 
Vam fer el nostre ball,
el primer i el darrer,
únic, per a ningú més,
talment com un reconeixement d'honor
que, fa un segle,
no vas tenir la delicadesa ni la sensibilitat d'intuir.
 
Ara, serà ell qui te'n parli,
d'aquelles flors,
d'aquelles melodies,
d'aquelles danses
que voldràs i doldràs,
com jo,
quan amb tan sols tretze anys,
tornant cap a casa,
feia el cor fort
cada vegada que passava per aquella paret on, 
un dia, 
vas dibuixar un cor i no vas dir res més.
 
Avui, reina per dos,
la Plaça ha fet justícia
amb aquell primer vals
que mai vas acceptar. 
Vés al poema sencer

Cor de roc

T’agradava ....

Saltar al sofà encara que no hi hagués el teu coixinet.

Demanar menjar ·”no permès per tipologia i hora” als convidats i a les cases dels altres.

Llepar-me les cames just després de posar-me crema.

Baixar a la terrassa quan feia massa sol.

Seguir l’escombra i el pal de fregar serpentejant per casa.

Beure aigua quan arribaves a casa meva.

Passejar i córrer sense corretja.

Escoltar atent com parlàvem de tu.


No t’agradava ...

Sentir el soroll de l’assecador.

Veure l’assecador amb difusor inclòs.

Veure com agafava el tamburet marró de sota l’armariet vermell.

Esperar-te massa per dinar en els àpats de celebracions anuals.

Rebre trepitjades inesperades –lògicament, a mi tampoc-.

Sentir crits i discussions.

Quedar-te sol a casa.

Quedar-te sol a casa tard –encara menys-.


Ens ha agradat.
Vés al poema sencer
Més poemes

Articles de Clàudia Viladrich

Més articles