Altres poemes de Marina Antúnez

Les muntanyes són elles

A casa, la iaia em va ensenyar a buscar bolets; la mare, espàrrecs. 

La tieta feia ramets de flors, i la cosina, amb el gos al riu ballava.

Ma germana passejava entre vinyes amb sa filleta, que al seu darrere guaitava el mar.

Les amigues em van regalar tantes adolescències al bosc que mai les hauré acabades. Les estimades, muntanyes altes i nevades, i camins oberts a nous horitzons.

Ma filla m’ha fet arbre, i n’ha fet florir les branques i créixer les arrels.

 

A elles, a totes, els ho dec. L’abraçada més sagrada.

Vés al poema sencer

Esquinç

Porto posat l’esquinç al peu sense sutura
marejant metges i perdius i això no es cura.

La sang s’ha cuit fins a tornar-se dura
i passa el temps i passa i això no es cura.

Camí de massa ampla tessitura
estintolada encara sobre la corda insegura.

En aquest devenir no hi ha dretura
esquerdats gemecs i això no es cura.

Del desig de curar-me en tinc fretura
i del vestit que estreny en desfaig la costura.

Sentint fred a la pell i ja tota nua
obro les mans, les ales, per agafar altura.

Sense tocar de peus a terra curaré la malura
a veure si així això es cura. 
Vés al poema sencer

Mar de fons

La vida que rellisca
com el mar dalt d’una barca
que s’hi gronxa, que s’hi rebolca,
que s’hi deixa anar per inèrcia
i que el vent desvia i redreça.
 
Desafortunat ara mar de fons,
amb el vaivé m’he marejat
i el mal de mar no es desenganxa
ni de les sabates ni del cap.
 
Vés al poema sencer

Tardor

Benvinguda llum quan no és estació
sinó força que de dintre fuig
per explorar nous camins defora.

Moments incrustats descansen
i l’estiu se’n vola ben amunt
i una fulla ve a despertar-me.

Cau com ploma al meu damunt
daurada, vermell profund,
i d’una lleugeresa extrema.

M’impregno de bosc,
de molses i pins,
de líquens i terra,

i el crec-crec de les branques
que fan el llit als turons
els musica la calma.

Mentrestant, deixar fer la natura
i fer el camí discretament
per no molestar la vida.
Vés al poema sencer
Més poemes