Víctor Obiols

L'únic arbre

No sé si, com tu dius, he begut sort
d'un foc que m'invocares, pur.
Dolç crepitar de paraules llunyanes.

 

Refila un sol ocell,
posat en l'únic arbre que tinc al meu davant,
i és el més bell,
tan negre com el fil del crespó de la nit.

 

És l'únic arbre,
i s'ha fet signe del que som:
homes sota lleis d'estrelles tapades.