Altres poemes de Marina Antúnez

El cor de casa teva

A prop de la finestra de frontera
t’espio de nit com una pantera
sento el rugit del tigre que s’esvera
quan ens torna a atrapar la nit.
 
El teu cos liana del meu com salvatge
el teu pit és nu, vell i desitjable
el meu és viu quan nu també t’encalça
i junts creiem que ens hem sentit.
 
De nit m’he despertat i compto els passos
del llit al menjador en compto fins a vint,
darrere meu sento el tic del rellotge
a la paret, batega el cor.
 
Vés al poema sencer

La nit

La reconciliació arriba quan la nit és presa pel silenci,
és aleshores que te'm fas present un cop més.
 
Vés al poema sencer

L'oracle del Jordi

Amb els ulls clucs deixes que la nit t'acotxi
des de fa un any ja, cada nit,
amb el seu llençol humit.
 
Engrapes amb força i al vol
el primer raig de llum de sol, cada matí,
quan s'acosta cap aquí.
 
Al migdia mandreges,
sobretot ara que, amb la calorada,
tens l'estona ben assedegada.
 
A mitja tarda tens visita
de la fagina, l'esquirol, la merla o el cabirol,
i si és diumenge, fins del cargol!
 
Quan es fa fosc, abans d'acomiadar-te,
amb la mà estesa demanes l'últim ball
i amb els ulls clucs, nosaltres,
ballem amb tu fins que ens venç el badall.
 
 
 
Vés al poema sencer

Les muntanyes són elles

A casa, la iaia em va ensenyar a buscar bolets; la mare, espàrrecs. 

La tieta feia ramets de flors, i la cosina, amb el gos al riu ballava.

Ma germana passejava entre vinyes amb sa filleta, que al seu darrere guaitava el mar.

Les amigues em van regalar tantes adolescències al bosc que mai les hauré acabades. Les estimades, muntanyes altes i nevades, i camins oberts a nous horitzons.

Ma filla m’ha fet arbre, i n’ha fet florir les branques i créixer les arrels.

 

A elles, a totes, els ho dec. L’abraçada més sagrada.

Vés al poema sencer
Més poemes