Marina Antúnez

127

Sense afany de més torno a acostar-me

Secretament faig una i deu passes més,

sento el crepitar de les sabates

i ja no veig res de res, s’ha fet de nit.

 

Escales amunt amb poca traça

fins que toco el timbre i ja no faig res,

la porta s’obre amb olor de caldo

d’escudella acabada que sempre hi és.

 

Té nom compost i quan em veu m’abraça

les paraules queden foses en un bes,

un brindis nou sense allargar-nos massa

perquè de nostres cossos tenim fam i set.

 

Quan el sol surt darrere les branques

salto del llit amb el que porto posat,

sense afany de més desfaig les passes

avui les ha comptat, en són 127. 


 

Altres poemes de Marina Antúnez

Dolça vida

 
He escapçat de pluja els núvols
i m’he menjat el cotó fluix
i del sucre en tinc tacada
la faldilla i l’entrecuix.
 
Vés al poema sencer

El cor de casa teva

A prop de la finestra de frontera
t’espio de nit com una pantera
sento el rugit del tigre que s’esvera
quan ens torna a atrapar la nit.
 
El teu cos liana del meu com salvatge
el teu pit és nu, vell i desitjable
el meu és viu quan nu també t’encalça
i junts creiem que ens hem sentit.
 
De nit m’he despertat i compto els passos
del llit al menjador en compto fins a vint,
darrere meu sento el tic del rellotge
a la paret, batega el cor.
 
Vés al poema sencer

La nit

La reconciliació arriba quan la nit és presa pel silenci,
és aleshores que te'm fas present un cop més.
 
Vés al poema sencer

Desig

El fred s’escapa rere l’estufa
i desitjosos de carn
ens fem efímers i eterns tothora,
a fora el vent udola.
 
Vés al poema sencer
Més poemes