Les hores passen, tan lentes ara
i surto a fora i camino sense rumb
desfent passes com cosint-les
d’un pedaç tan esquinçat
que no sé si sabré guarir-lo.
Sense afany de més torno a acostar-me
Secretament faig una i deu passes més,
sento el crepitar de les sabates
i ja no veig res de res, s’ha fet de nit.
Escales amunt amb poca traça
fins que toco el timbre i ja no faig res,
la porta s’obre amb olor de caldo
d’escudella acabada que sempre hi és.
Té nom compost i quan em veu m’abraça
les paraules queden foses en un bes,
un brindis nou sense allargar-nos massa
perquè de nostres cossos tenim fam i set.
Quan el sol surt darrere les branques
salto del llit amb el que porto posat,
sense afany de més desfaig les passes
avui les ha comptat, en són 127.