Altres poemes de Teresa Bosch i Vilardell

Molsa

Ets fill del misteri.
I el misteri ha arrelat en tu
i t’ha cobert el cor de molsa.
I potser, i en aquest potser
també rau el misteri,
ja no hi ha res a fer.
Perquè sempre cauran gotes
que alimentin la molsa
i li facin brillar el verd
o els verds, i que enlluernin.
I ningú el podrà veure,
aquest teu cor que batega
amb sang enverinada de records,
tan sol, dessota.
 
Vés al poema sencer

Feina de formigues

El dia comença a la Nacional II
amb una llarga corrua de formigues.
Aquestes formigues-cotxe que segons els científics
sobreviurien a totes les catàstrofes.
Les matineres.
Les disciplinades.
Les sensates.
Les formigues que avancen impertorbables als canvis de temps i a les misèries,
encara que posin les notícies de la ràdio.
Encara que, fins i tot, a vegades escoltin música
i la música els provoqui una estranya sensació de benestar
a les antenes.
Una rere l’altra,
estoicament,
sense dir res,
amb la seva gran motxilla de lona
plena de greuges i esperances,
les formigues continuen el viatge.

Mentrestant, a dalt d'un arbre,
una òliba solitària aixeca el vol.
Es fa clar.
El sol il·lumina el bosc i els diferents verds – Déu meu, n’hi ha tants!
esclaten.
Vés al poema sencer

Terra

De seguida vaig aprendre que l’esforç
no mena necessàriament a l’èxit.
Tot i així, continuo aixecant l’aixada
i cavo i planto les llavors
als clots que puc.
Si la terra és pobra, l’adobo.
Si fa fred, construeixo un hivernacle.
Si hi ha sequera, m’enfilo a dalt d’una escala
i furgo a dins del cel per atrapar els pocs núvols
que s’hi amaguen i els espremo.
A vegades penso que no podré resistir més temps
sense veure créixer plantes.
Llavors m’adono que tinc les ungles brutes
i la cara mig cremada,
i em vénen unes ganes boges de plorar.
Caic i deixo anar l’aixada.
Però és debades.
Sé de sobres que d’aquí poc em tornaré a alçar,
confiadament,
com si m’hi anés la vida.
Què podria fer sinó?
Vés al poema sencer

Terra

De seguida vaig aprendre que l’esforç
no mena necessàriament a l’èxit.
Tot i així, continuo aixecant l’aixada
i cavo i planto les llavors
als clots que puc.
Si la terra és pobra, l’adobo.
Si fa fred, construeixo un hivernacle.
Si hi ha sequera, m’enfilo a dalt d’una escala
i furgo a dins del cel per atrapar els pocs núvols
que s’hi amaguen i els espremo.
A vegades penso que no podré resistir més temps
sense veure créixer plantes.
Llavors m’adono que tinc les ungles brutes
i la cara mig cremada,
i em vénen unes ganes boges de plorar.
Caic i deixo anar l’aixada.
Però és debades.
Sé de sobres que d’aquí poc em tornaré a alçar,
confiadament,
com si m’hi anés la vida.
Què podria fer sinó?
Vés al poema sencer
Més poemes