Josepmiquel Servià

Sísif

Fem i desfem el nostre ordit d’amor

en un vaivé de mel i de vinagre.

Ara vivim l’ardència i el fervor;

adés, l’oblit o el penjament més agre.

 

Jo et dic dement i tu, a mi, bastard,

i ambdós alcem mil copes de tempesta.

De sobte em claves, verinós, l’esguard.

Després, somrius, i tot torna a ser festa.

 

Què en farem, àngel meu, d’aquest tresor,

pedra de Sísif que cau i és enaltida?

És que no val més ell que no el fals or

 

de tants afectes buits i sense vida?

Almenys, tu i jo, ben lluny de la mentida,

seguim, salvatgement, les veus del cor.

 

Altres poemes de Josepmiquel Servià

Jerarca de la llum

Jerarca de la llum,

príncep de les onades,

cos d’or, ulls de rebel,

perfum de llessamí,

vine a encendre el meu cos

amb el foc del teu sexe!

Clou totes les finestres

i besa’m a desdir.

perquè, aquesta nit, saps?,

un gran vaixell de plata

solcarà els mars del somni

i ens marcarà el destí:

tu em premiaràs el goig

d’haver-te fet més lliure,

jo aspiraré la teva

sentor de déu antic.

Plegats travessarem

els mil colors de l’alba.

Jo, enamorat del somni;

tu, enamorat de mi.

Vés al poema sencer

Paròdia

Ho sap tothom i és profecia
-diu mestre Foix rere el taulell:
Són quatre-centes, la tortada,
i mil tres-centes, el tortell.
Vés al poema sencer
Més poemes