Sísif

Fem i desfem el nostre ordit d’amor

en un vaivé de mel i de vinagre.

Ara vivim l’ardència i el fervor;

adés, l’oblit o el penjament més agre.

Jo et dic dement i tu, a mi, bastard,

i ambdós alcem mil copes de tempesta.

De sobte em claves, verinós, l’esguard.

Després, somrius, i tot torna a ser festa.

Què en farem, àngel meu, d’aquest tresor,

pedra de Sísif que cau i és enaltida?

És que no val més ell que no el fals or

de tants afectes buits i sense vida?

Almenys, tu i jo, ben lluny de la mentida,

seguim, salvatgement, les veus del cor.