Màrius Sampere

Va ser una nit

Va ser una nit.

Anem-nos-en a morir, va dir la mare.

M’agafava fortament la mà.

Jo la seguia dòcil, ben unit

a l’amor i el ventre que em guiaven

a tornar a néixer del dolor de la dona.

 

Caminàrem a l’atzar del vent

cap a la pedrera sinistra,

pels camps preliminars del suïcidi,

i ens exhortava a fer-ho

l’himne antic de les herbes humides.

 

Ella no deia res, bleixava fort.

A poc a poc la mà va amorosir-se

i no tenia ungles ni suor.

Va deturar-se, i en un lloc estrany

on la mort no hi era ni hi seria,

va besar-me el front; va demanar, perdona’m,

i desfent el camí de les estrelles

tornàrem cap a casa.

 

Altres poemes de Màrius Sampere

Koan

Em dic Màrius i vaig néixer, m’hi ajudaren

legions de dimonis, entre els quals hi havia

els meus pares, els darrers ancestres

i sens dubte els més bells. Encara me’ls estimo

i ells m’estimen a mi, em consta: bo i morts

m’aconsellen i animen. Tot això ho sé

perquè hauré de morir.

 

També a vosaltres

us cridaran pel vostre nom

i naixereu, també us hi ajudaran

legions de dimonis, un dels quals seré jo.

Vés al poema sencer

Com m'agrada

Com m’agrada escriure en una llengua

que diuen que es mor.

Quina sensació de pau i alleujament

portar-la de baixada cap als aiguaneixos,

l’obaga, l’entrecuix, la santa dona

de les primeres clarors.

 

S’obria el sexe i jo obria els ulls

i vaig llegir, per les parets sagnants,

això: parlaré!

I ara dic, ara que ho sé tot

de l’amor i dels lladres,

com més fonda la mort, més en dins de la terra!

Vés al poema sencer

Flors al gerro de la taula

No sabrem mai qui era

que ens posà flors al gerro de la taula.

Com que la mà invisible

volia el nostre bé,

no ho sabrem mai.

 

Fou la llum de la tarda

qui descobrí l’escena,

i jo vaig dir-me, és màgia!

Però l’autor de totes les coses

–només era això–

s’ha fet molt petit en la persona

que ens estima en silenci.

 

I no ho sabrem mai.

Vés al poema sencer
Més poemes