Koan

Em dic Màrius i vaig néixer, m’hi ajudaren

legions de dimonis, entre els quals hi havia

els meus pares, els darrers ancestres

i sens dubte els més bells. Encara me’ls estimo

i ells m’estimen a mi, em consta: bo i morts

m’aconsellen i animen. Tot això ho sé

perquè hauré de morir.

 

També a vosaltres

us cridaran pel vostre nom

i naixereu, també us hi ajudaran

legions de dimonis, un dels quals seré jo.

Com m'agrada

Com m’agrada escriure en una llengua

que diuen que es mor.

Quina sensació de pau i alleujament

portar-la de baixada cap als aiguaneixos,

l’obaga, l’entrecuix, la santa dona

de les primeres clarors.

 

S’obria el sexe i jo obria els ulls

i vaig llegir, per les parets sagnants,

això: parlaré!

I ara dic, ara que ho sé tot

de l’amor i dels lladres,

com més fonda la mort, més en dins de la terra!

Va ser una nit

Va ser una nit.

Anem-nos-en a morir, va dir la mare.

M’agafava fortament la mà.

Jo la seguia dòcil, ben unit

a l’amor i el ventre que em guiaven

a tornar a néixer del dolor de la dona.

 

Caminàrem a l’atzar del vent

cap a la pedrera sinistra,

pels camps preliminars del suïcidi,

i ens exhortava a fer-ho

l’himne antic de les herbes humides.

 

Ella no deia res, bleixava fort.

A poc a poc la mà va amorosir-se

i no tenia ungles ni suor.

Va deturar-se, i en un lloc estrany

on la mort no hi era ni hi seria,

va besar-me el front; va demanar, perdona’m,

i desfent el camí de les estrelles

tornàrem cap a casa.