Joana Raspall

Podries

Si haguessis nascut 

en una altra terra, 

podries ser blanc, 
podries ser negre… 
Un altre país 
fóra casa teva, 
i diries “sí” 
en una altra llengua.
T’hauries criat 
d’una altra manera.  
Més bona, potser. 
Potser més dolenta.  
Tindries més sort 
o potser més pega… 
Tindries amics 
i jocs d’altra mena; 
duries vestits 
de sac o de seda, 
sabates de pell 
o tosca espardenya, 
o aniries nu 
perdut per la selva. 
Podries llegir 
contes i poemes, 
o no tenir llibres 
ni saber de lletra. 
Podries menjar 
coses llamineres 
o només crostons 
secs de pa negre. 
Podries… podries… 

Per tot això pensa 
que importa tenir 
les mans ben obertes 
i ajudar qui ve 
fugint de la guerra, 
fugint del dolor 
i de la pobresa. 
Si tu fossis nat 
a la seva terra 
la tristesa d’ell 
podria ser teva.

Altres poemes de Joana Raspall

El tió

Hi ha una pila de llenya tallada
que ha portat el camió
per fer foc a la llar.
Amb el tronc més gruixut que hem trobat
ja tenim preparat el tió.

L’hem tapat amb la vella flassada
que cada any ens el guarda el fred.
Ben arraconadet
li hem posat un pot d’aigua,
una poma vermella i crostons de pa sec,
que li agrada amb deliri.
Ben segur que demà, quan me’l miri,
sols hi haurà rosegons!

Ve del bosc; deu tenir set i gana.
Ara, aquí, com que està calentó,
ben menjat i tranquil, es prepara
per quan tots cridem: – Caga, tió!

El tió sap que som criatures
i esperant treure’n llaminadures
li peguem, sense voler fer-li mal.
Ell també, trapasser,
barrejat amb torró
a vegades ens caga… carbó!,
com a càstig per al més llaminer.

I ningú no s’enfada; no cal.
És un joc de Nadal.

Vés al poema sencer

Non-non de Nadal

T’ompliré el bressol
de palleta fina
sense gens de boll,
sense gens de pols.
Encendré un bon foc
perfumat d’espígol
per fer-te el son dolç.
 
Cobriré el teu cos
amb llençol blanquíssim
mig teixit amb glòria,
mig cosit amb creus.
Et faré de flonjos
borrallons de llana
un mantell pels peus.
 
Et cantaré un bres
amb la veu més dolça,
i quan ja t’adormis
et besaré el front.
Després, de puntetes,
tancaré la porta
perquè no et desvetllin
els sorolls del món.
Vés al poema sencer
Més poemes