Tots els poemes

Joan Margarit

Oh, com m'estimo

Oh, com m'estimo aquest profund silenci,
quan tot resta suspès però tranquil
i sense desitjar cap desenllaç.
Un cec ahuca els gossos de l'atzar
i l'aiguaneix dels mots travessa ocult
vilorda i sotabosc. Amb fil d'aguait
com un estel de nit sostinc la lluna.
Oh, com m'estimo aquest profund silenci
tan ordenat i clar, fet de maons
de silenci tan ben aparellats.
Ell ablaneix aquesta por de segles
que m'espesseix la sang. Paüra d'ésser
com un dau que a la taula d'un vaixell
rodola sol amb el vaivé del mar.
 
Vés al poema sencer
Joan Brossa

Elegia

Salvador, per a tu no hi ha Amnistia;
cap joc de queixes no té res a fer;
però el teu pensament, gall guerriller,
recosirà la llum en el nou dia.

M'empeny el seny, i aquesta ofrena té
afany de lluita que el fullam canvia;
el teu exemple, vora l'alegria,
darà salut a qui no perd carrer.

La Llibertat, columna de la fruita,
fa clara la diada de la lluita,
que a poc a poc va esdevenint filó.

Rellotge sempre de la gent que lluita,
obres la gàbia a muntanyes. No
has caiguit pas! Puig Antich, Salvador!
Vés al poema sencer
Joan Vinyoli

En bona companyia

Molts jardins amb peònies,
lilàs i pèsols
d'olor, són lloc de bon estar,
quan ja la llum abaixa
la veu i, sense fer remor,
pels engorjats del vespre
s'allunya la tartana
del desesper.
El dia torça el coll
com una espiga plena.
La nit es tota per nosaltres.
Encén el vi.

 

 
Vés al poema sencer
Joan Margarit

Graduaràs la llum

Graduaràs la llum
i tu seuràs a l'ombra.
Si obres o bé ajustes porticons,
si corres una mica les cortines.
Potser també encenent algun dels llums
en un racó perdut. Si ho fas amb cura
podràs aconseguir de formar part
de la penombra i rebre les visites.
Però si hi ha un bell rostre entre els qui vénen
i tots en són de bells els que tu estimes -
obriràs les finestres
perquè la cambra s'ompli de la música
que fa la llum en colpejar el silenci.
 
 
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Clorofil·la

Del verd tendre de poncella
se'n fa el roig de la rosella,
treu el cap per primavera,
s'obre al cel la meravella.

Clorofil·la que s'enfila,
natges a la gatzoneta,
ramellet de mà i floreta
torno amb vitamina a vila.
Vés al poema sencer
Jacint Verdaguer

La plana de Vic

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,
ai!, qui us sentís a l'hora de l'alba refilar!
Qui pogués amb vosaltres volar per les rouredes
que beuen les suades de l'aspre Pireneu,
i vora els banys de cignes d'aqueixes pollancredes
descabdellar lo somni que és vida del cor meu!
Ja es deuen prats i ribes cobrir de verds domassos,
cada turó amb la vesta de flors que més li escau,
la santa primavera per rebre entre sos braços
que amb nuvials adreços hi baixa del cel blau.
Per eixos camps que fiten los lladoners i saules,
lo fenc ja trau espiga, les pomeredes flor?

Les Coromines mostren a regadiues taules
fajols que es tornen plata, forments que es tornen or?
I el cànem que el desembre veurà de la filosa
rajar al fus, fusada tornant-se el fi moixell?
I el pèsol de flor blanca parenta de la rosa,
i el llir de flor vermella germana del clavell?
Vermellegen per eixos restobles les roselles?
La clavellina enrama finestres i balcons?
La barretina encara floreix al costat d'elles,
com flor de Catalunya que esclata sobre els fronts?

Lo rossinyol que canta, la tòrtora que plora,
a fer-li ses albades són gaire matiners?
Tornaren-li orenetes al porxo que s'enyora?
Ja van engarlandant-se de roses los rosers?
Ja deu brodar lo Gurri son riberal alegre
perquè a jugar-hi a estones davallin los infants,
i les bardisses cloure la boca del Gorg Negre
perquè el bram de l'abisme no esglaï els caminants.
Les serres, que es coronen de núvols i d'estrelles,
de neu sa vesta a esqueixos ja donaran al Ter,
restant-hi claps encara, com escamot d'ovelles
que delma cada dia la mà del carnisser.

Com deu alçar Casserres sa bizantina torra
per veure Saladeures i el vell cloquer de Vic!
Lo Ter que envers Girona marradejant s'escorre
se'n porta gaires pedres del seu mural antic?
Castells de Sabassona, d'Orís i de Centelles,
gegants d'altres centúries, encara alçau lo front?
Podré tornar a veure-us, masies i capelles
d'on raja amb l'amor patri la fe com d'una font?
Sant Jordi, guarda encara ses Lloses gegantines,
sepulcre de reis celtes o de llurs déus altar?
Ripoll, com altre fènix, renaix de ses ruïnes,
o l'arbre de la pàtria s'acaba d'esbrancar?
I l'arbre que us abriga, com deu ja fer bona ombra,
ornat de nou brancatge son tronc ja revellit!

Los raigs del sol, com deuen jugar amb sa resombra,
com vol de papallones per un verger florit!
Me'n guarda de mos somnis algun d'aletes blanques?
Volaren tots com fulles que escampa la tardor?
Les caderneres troben un niu entre les branques;
mos c~antics per niuar-hi trobaren algun cor?

Almenys oint los vostres d'amor i jovenesa,
de l'aigua al dolç murmuri, qui somniar pogués!
Mes ai!, fuig com la vida ma nau pel vent empesa,
qui sap a l'ombra dolça si ens hi veurem mai més!
Què amargues són, què amargues d'aquesta mar les ones
per qui nasqué en la terra i en un bressol florit!
dolç aire de la pàtria que a tots la vida dones,
per què a mi sols tes ales m'allunyen del seu pit?

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra
cantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar!
    
Vés al poema sencer
Clàudia Viladrich

Qüestió de nassos

Avui he sortit al carrer i m’he fixat en la inusual quantitat de gent que es palpa el nas.
 
No és com quan tens mocs que fas una hàbil maniobra descongestionadora.
No és com quan et pica que fas una bona gratada.
És com si el palpessin, per assegurar que segueix allà on era fa cinc minuts.
 
Són nassos freds i dolços, nevats i glaçats,
esquimals de petons juganers i trapelles que ballen l'hivern,
treuen el nas i,
de reüll,
fan pessigolles al nou any.
 
Són nassos que parlem amb codi Morse.
Punt-Ratlla-Ratlla-Punt.
 
Són nassos que  parlen amb signes de puntuació,
amb punts suspensius que es multipliquen de nit,
amb dos punts que van de la mà,
amb punts i seguit per continuar jugant quan fa fred,
amb punts i a part per celebrar un nou any.
 
 
Nassos de pallasso,
nassos dolços com la mel,
nassos que surten quan hi ha tempesta,
nassos que deixen empremta. 
De menta.
 
Vés al poema sencer
Clàudia Viladrich

Poema de confinament primaveral

Rumiava, persistent i constant,
si entrar a la nevera i participar a l'orgia que munten les pomes i els plàtans,
mentre les taronges, grosses i lluents, s'ho miren amb els grills ben oberts i,
les mandarines, rodolen juganeres i espien,
perquè encara són petites, i no els és permesa l'entrada a l'estanteria d'adults.

Espero que cap agent de l'autoritat em pregunti pel meu rumb, 
perquè m'hi manquen, cremosament i desfeta,
les preuades figues,
que m' esperen,
frisant,
a la parada més humida del mercat, recent collides de l'hort.

 
Vés al poema sencer
Joan Vinyoli

Dies al camp

Amb ulls de fred i plens de vent contemplo la gebrada a l'hort
i la metàl.lica teranyina
clavada als muntants de fusta
del galliner que guarda
l'escapadis aviram.

I sento la fetor
grisa, coent, de gallinassa
tova, calenta, que asfixia.
Mes tard, hora de sol, ràpid, el gall empaita les gallines
estarrufades, que fugen.

Jo gusto la quallada
negror dels fems rics de solatge, festa
de la gran boca de la terra
que els menjarà fumejants.

Les eines del treball dormissen a l'entrada
de la masia en ombra, cada dia més
arraconades pel triomf vermell
de les grans màquines ferrisses
que sobre els camps naveguen.

Magall, aixada, càvec,
diuen pel mànec la indefensió
de no poder servir sense la mà d'un home,
però proclamen tostemps,
dessota l'òxid del tall,
l'antiga força de la mà de l'home.
Vés al poema sencer
Jacint Verdaguer

La pobresa

Tot ho he perdut, lo nom i la riquesa
les corones de llor que he somniat:
me diu germà la rònega pobresa,
s'avergonyeix de mi la vanitat.
Tirí per la finestra ma fortuna
veient millor fortuna esdevenir:
quan llançava les coses d'una a una,
les ales me sentia alleugerir.
Me vingué amb la pobresa la bonança;
perdent los béns, també en perdia el jou;
si de res jo sentia la recança,
me deia Déu: "De mi no en tindràs prou?"
 
Vés al poema sencer
Joan Brossa

Hostessa amiga

Hostessa amiga, amor blanca en el vent
em plau obrir-te sense fullaraca;
el firmament és com un peix que ataca
i el meu amor incendi transparent.
Tu dónes tombs oberta entre or i argent,
tota de lluna, sense ni una taca;
tancada ahir, avui no ets opaca
i t'embanderes de mirar el present.
Tu ets el bosc. Em moc com gra de sorra
i al fons de tu m'has fet blau esteler
del teu amor. Ho diré enllà, diré
la meva joia i arrencaré a córrer
unit a tu, amb força, pel carrer,
torre d'amor, gentil, la meva torre. 
Vés al poema sencer