Tots els poemes

Francesc Parcerisas

Sarajina

Tenies unes sabates amb alts talons,
grans arracades, tres mocadors i dues jaquetes, 
per passejar-te tranquil·lament.

Tenies un jardí per als dies de festa,
un vestit, i l’ampla finestra oberta
per pentinar-te públicament.

Tenies l’amor dels homes i llur argent,
gran experiència, gran clientela,
sempre guanyada honestament.

Tenies més que les dones
que només tenen el Sagrament.

Vés al poema sencer
Glòria Bassols

Capvespre de coure a Terrafort d'Empordà

   (2n premi als Premis Poemestiu La Vinyeta 2019)

En roja vesprada de tardor, a dins la mirada,
un matís exaltat d'una fembra de foc i cel,
que, com l'aram, s'afaiçona des de l'arrel,
fa transmissor d'energia i insinua l'albada.
Al Terrafort d'Empordà fa vent de música.
A ponent de la mar, un noble coure antic,
que destil·la repòs i una jornada ja marcida,
desafia memòries i la llei de l'oblit.
En roja vesprada de tardor, al món un color,
el que accepta conquerir el foc i els instants,
per engendrar virginals rosades dins el cor,
després de nits d'estrelles, carícies i cants.
Al Terrafort d'Empordà, s'alça damunt del plom
un mirall de teulades, i s'esvaeix aquell gris
que se'ns apodera quan no sabem qui som,
perdem el gest i ens turmenta l'anhel de paradís.
Vés al poema sencer
Marta Pérez i Sierra

Garnatxa negra

                                   (1r premi als Premis Poemestiu La Vinyeta 2019)

Els peus creuats també esperen.
La bossa sobre la falda.
En una carta, em tornes les claus.
Tots els mots han fugit.
La signatura. Il·legible. Dia a dia.
Guanyar una altra mena de tinta.
La plego i la desplego. L’ensobro.
Potser s’esmicolarà en els llavis del delit,
en la cintura de les vinyes.
Una copa de vi desafinat.
Impacient el fruit, amarg i dolç.
La brusa blanca oberta a la nit
d’una cala cenyida de pins.
La bossa sobre la falda.
Els peus creuats també esperen.
 
Vés al poema sencer
Glòria Bassols

Respirant a Cap Ras

                                   (2n permi als Premis Poemestiu La Vinyeta 2019)

Inhalo esquitxos de sal i ofrenes d'oceà
i surten les pors de les nits i un crit de plom.
Si l'univers fos un cant, respiraria a l'Empordà,
exhalaria condemnes i fletxes mal clavades.

Vull dir-te que hi ha tanta vida que apareix
en el viatge del mar; i jo, en el meu sospirar,
proclamo la seva paternitat, el blau m'ungeix
i, en els seus corrents, la temença de l'atzar.

Inhalo un missatge poderós, un cant mariner
i surt un alè d'ombres, malsons de fang i mentides.
Si l'univers fos un cant, voldria un cant rialler,
que exhalés les basardes, pel temps, ja occides.

Vull dir-te que se m'obren les portes d'un altar
de presència, un sentiment de sirena reneix.
Sol·licito, de la pedra, el seu etern callar.
Expiro completament tot el que no serveix.

 
Vés al poema sencer
Francesc Parcerisas

A Londres

I

Plourà encara a Londres i el passeig
humitejat s’omplirà de papers amb el vent.

Hi ha una noia rere la finestra
que mira amb insistència i belluga la mà.

La puc seguir d’una cambra a l’altra
i sovint la veig despullar-se al bany,
perquè ho fa exprés.

II

Ens arraulim, sols, entre tota la gent
que foragita el fred cru
                                    de Trafalgar Square,
marxem cap al metro
                                  ple de fosca calor
i ens ajuntem més, per besar-nos,
perquè ho fem exprés.

Vés al poema sencer
Marta Pérez i Sierra

Syrah

   (1r premi als Premis Poemestiu La Vinyeta 2019)

 
Un vi amb nom de poesia.
Amb tocs de canyella i nou.
Unes passes de final de juny.
La traïdoria −sense témer res−
esbatanada.
Pertany a la tristesa aquest vers
blau marí de tinta.
Dissortada. D’amoníac.
Un abisme.
 
Vés al poema sencer
Marta Pérez i Sierra

Moscatell de gra petit

          (1r premi als Premis Poeemstiu La Vinyeta 2019)

El vi jove de la taula rònega
del bar entre cases pobres
del barri perifèric, del record
de la primera feina que vaig tenir:
mestre en una escola nacional.
 
Una barca que no és tempesta.
Que és sol i onades quietes.
Tu i el nostre amor.
Els fills i la canya de pescar.
Vent que bufa fluixet.
Sirena i balena.
La fondària del meu jo més trist.
 
 
 
 
Vés al poema sencer
Marta Pérez i Sierra

Consagració

    (1r premi als Premis Poemestiu La Vinyeta 2019)


A l’esòfag construeixo el vers
després d’onze mil passes de poesia
pels gotims de música sorda.
Exhalo lluernes.
L’inici d’un salm.
Dins una copa de vi de l’Empordà
nedo crol en assonant. 
Cos cada versicle. 
Cos que es fa text. 
Els braços que esdevenen carràs. 
El pubis, reiteració. 
Maduren aviat els ceps. 
I la sang, suor de vi, l'eix o el llot. 
 
 
 
 
Vés al poema sencer
Glòria Bassols

Alquímia del vent del nord

                                   (2n premi dels Premis Poemestiu La Vinyeta 2019)

Assota fort el vent del nord,
sacseja els pensaments anodins,
ens despulla d'andròmines
i, per les venes, inocula l'aire.

Deixa erma tota ambigüitat,
dúctils brillantors a l'herba,
argentades les paus d'oliveres
i estranyes les hores dels dies.

És un alè cercant el sud
que fa volar besos i sortilegis,
l'afany dels núvols i les ombres
i ens fa súbdits del seu ritme.

Poderós drac d'extenses ales
que mai ningú no pot veure.
Tot el paisatge es desvetlla,
res no pot reposar davant seu.

Engendrat per la boira,
en jocs coronats de sols.
Les muntanyes l'empenten
per concedir-li la ferotgia.

El coneixen bé l'estepa,
les vinyes de braços oberts
i els penells en les teulades.
A pols, parlen de la seva força desbocada.

Potser és també, el vent del nord,
un buf de misteriosa Llibertat
una promesa de canvis profunds
i un embat perquè arrelem fort?

 
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Mar de fons

La vida que rellisca
com el mar dalt d’una barca
que s’hi gronxa, que s’hi rebolca,
que s’hi deixa anar per inèrcia
i que el vent desvia i redreça.
 
Desafortunat ara mar de fons,
amb el vaivé m’he marejat
i el mal de mar no es desenganxa
ni de les sabates ni del cap.
 
Vés al poema sencer
Francesc Parcerisas

Vaig pel carrer estimant prostitutes

Vint flors brodades amb constància,
entre cançons i puntes de coixí,
fins a la darrera claror del dia,
quan les cavalleries es recullen, plegades.

Vint flors sostretes als esguards
cobejosos del sexe jove esclatant,
entre el cant dels grills i l’ombra
trontollant de l’òliba que s’amaga.

Els teus vint anys han estat
vint salvatges flors, avui collides
per libar-ne el nèctar a la bresca
del luxuriós eixam ciutadà.

Vés al poema sencer
Gabriel Ferrater

El lleopard

Llotges obertes a la mar daurada.
Falcons de coll febril. Noies pageses,
per venir a l'alcova del senyor,
porten collars, arracades i anells
d'or hieràtic. Clergues nus d'acer,
óssos tentinejant entre els tapissos,
riure de llima del foll. Els grans porcs
et duien a l'ullal l'estrip de mort,
i la mà teva els ha arrencat l'escrot.
Llunes i flautes dins els teus jardins.
No hi pensis més. Esperes la visita
del teu diner. Guantat com sempre, gris,
t'ha de llegir les xifres que per tu
són la Llei. Si ho demanes, amb veu sorda,
repassarà la llista de les coses
que ell, el submís, et permet. Potser sí
que en un extrem del parc, pots fer posar
la gàbia, i tenir-hi un lleopard.
Cridar l'atenció? No gens. El xòfer
li donarà el menjar. Cada matí
tu hi aniràs, a escoltar com s'escruixen
costelles de vells pencos. Tot el temps
fumaràs àvid, i tornat a casa
tindràs pressa a passar-te per les mans
molta aigua de colònia. Les bèsties
puden tan fort. Hauràs d'apujar el sou
del xòfer. Ara sap, cada matí,
que al cor del ric hi grunyen passions
ennuegades com les que ell, de nen,
sentia rogallar en la nit dels mísers,
quan dormia a la cambra dels seus pares.
Vés al poema sencer