Tots els poemes

Daniel Ruiz-Trillo

Entre classe i classe

Entre classe i classe
ni prenc cafè ni Sugus blaus,
només penso en tu
i em venen al cap les
delicioses paraules
de l'Arturo Fuentes
i la melodia llunyana
d'una cançó de Txarango
i et sento a prop,
com el subratllador groc
que aviat prohibiran
a totes les aules.
Vés al poema sencer
Gabriel Maria Pérez

En els teus ulls

En els teus preciosos ulls foscos
esquinçats per la llum intensa del matí,
em va semblar veure
dues llunes d'atzabeja envoltades de neu pura,
com l'aura que cobreix el setí
els dies que de la tardor convergeixen al blanchivern.

Ulls delicats, teramyines de seda,
neta i delicada peça aigualida
amb llagrimetes de tendresa.

És la teva mirada
hiverns de silencis permanents,
estius de silencis cadenciosos,
com somnis solcant cels misteriosos,
com miralls d'una ànima sempre silent.  
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

127

Sense afany de més torno a acostar-me

Secretament faig una i deu passes més,

sento el crepitar de les sabates

i ja no veig res de res, s’ha fet de nit.

 

Escales amunt amb poca traça

fins que toco el timbre i ja no faig res,

la porta s’obre amb olor de caldo

d’escudella acabada que sempre hi és.

 

Té nom compost i quan em veu m’abraça

les paraules queden foses en un bes,

un brindis nou sense allargar-nos massa

perquè de nostres cossos tenim fam i set.

 

Quan el sol surt darrere les branques

salto del llit amb el que porto posat,

sense afany de més desfaig les passes

avui les ha comptat, en són 127. 


 
Vés al poema sencer
Carles Torner

A la ciutat blanca

¿Qui sap, quan cau la nit, quin és l'origen
d'aquesta lleu, discreta i fràgil tàctica
de l'amistat -que amb tant de temps té pràctica-
quan ens teixeix creixents globus d'oxigen

al fons dels ulls embriagats? Cadència
intermitent d'esglais i goigs maldestres,
humans, d'estar per casa, ens fa mestres
i alumnes bons d'amor i paciència.

Hi ha tants, tants ulls, tots escampats per l'aire!
Micos i llops, dracs, porcs, bruixa lilosa,
dimonis, reis i un sol que neix al caire

de mitjanit. ¡Quin guirigall d'arpegis
tan estimats!
Lent, sol, sóc la filosa
que en mans d'amics teixeix làbils fils regis.
Vés al poema sencer
Cèlia Sànchez-Mústic

Taques (I)

Avalot d'esperits
que prorrompen dels llimbs
per fer-se veure.
Prenen hostatges:
la sang, la tinta o el cafè.
S'hi escuden i s'estimben
contra bruses, llençols
i cobretaules.
O qualsevol matèria
que els deixi emetre
senyals de foc.
Pregàires indelebles
espargides en la Terra
que taca l'univers
del cos d'un déu
que viu en el replec
d'una altra taca
d'un altre déu
de llet, de fang o de carmí.
Vés al poema sencer
Susanna Rafart

T'he pensat com un trànsit

T'he pensat com un trànsit:
riba emergent que emploma
la carn amb el ciment,
l'anhel de veure i veure't
en dunes de ciutat
damunt d'un llit
que emprima
les teles seduïdes
com el mirall d'un camp
nevat de primaveres.
T'he pensat com un àmbit
ateserat per rebre
el llevat i la sal
portats d'una altra terra.
T'he pensat com l'audàcia
justadora de l'au
filadora de l'aire
en un cercle tancat.
M'he vestit per pensar-te
en l'ombrívola cambra
com qui vol quietament
subornar el seu present
i fer-ne recordança.

 


T'he pensat com la llum.

 

 
Vés al poema sencer
Lluís Llach

Cal que neixin flors a cada instant

Fe no és esperar,
fe no és somniar.
Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d'un record passat.

No esperem el blat
sense haver sembrat,
no esperem que l'arbre doni fruits sense podar-lo,
l'hem de treballar,
l'hem d'anar regant,
encara que l'osada ens faci mal.


No somniem passats
que el vent s'ha emportat.
Una flor d'avui es marceix just a l'endemà.
Cal que neixin flors a cada instant.

 

Fe no és esperar,
fe no és somniar.
Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d'un record passat.

 

Enterrem la nit,
enterrem la por.
Apartem els núvols que ens amaguen la claror.
Hem de veure-hi clar,
el camí és llarg
i ja no tenim temps d'equivocar-nos.

Cal anar endavant
sense perdre el pas.
Cal regar la terra amb la suor del dur treball.
Cal que neixin flors a cada instant.


 
Vés al poema sencer
Eudald Puig

Fe

El rellotge penja del mur.

 

El temps ja té un bell altar i una corda
precisa.

Tots els vells es van agenollant
i remenen terra amb les mans;
cerquen l'antiga nissaga dels redemptors.
Un d'ells n'acoltella un altre per pietat.

Són plens de fe.

 

Les noies han portat flors d'espadella
i l'alt pinacle d'atzavara,
quan floreix davant la carrossa mortuòria.

 

Quan tots els presents resen, ebris,
les benaurances i el rosari,
els cancerosos solen mori dolçament.

 

S'il.lumina el rellotge al vespre.
Tot es perd dintre la plàcida nit.
Vés al poema sencer
Miquel Martí i Pol

Nadala

Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l’Infant
i els tres Reis i l’estrella.
 
Hem obert innombrables camins,
tots d’adreça a la cova,
amb correus de vells pelegrins
-tots nosaltres- atents a l’auster caminar de la prova.
 
I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
de la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.
 
I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l’infant i de tots en la nit de la gran meravella
Vés al poema sencer