Tots els poemes

Víctor Obiols

L'únic arbre

No sé si, com tu dius, he begut sort
d'un foc que m'invocares, pur.
Dolç crepitar de paraules llunyanes.

 

Refila un sol ocell,
posat en l'únic arbre que tinc al meu davant,
i és el més bell,
tan negre com el fil del crespó de la nit.

 

És l'únic arbre,
i s'ha fet signe del que som:
homes sota lleis d'estrelles tapades.
Vés al poema sencer
David Jou

Paisatge en un estany

La brisa del capvespre mou l'aigua de l'estany
i fa, d'un arbre sol, el repetit engany
d'un bosc enorme i plàcid que em pren de mica en mica.
La fosca va creixent, la pau es multiplica,
els grills parlen de coses que ja no sé comprendre,
la gespa es difumina en una verdor tendra
i dos estels perforen el cel desentelat.
I tot es reflecteix, ratllat per lleus onades,
a l'aigua de l'estany, on denses nuvolades
d'escuma de sabó congrien tempestat.

 
Vés al poema sencer
Gaspar Jaén

Paisatge

Com resclosa que es trenca damunt la pell de sobte,
fa mal haver viscut i sentir viu de sobte
aquell cos que moria, com qui torna a la vida.
Fa mal que una mà amiga t'acaricie el cap
en l'aire suavíssim de meitat de juliol.
I deixar endarrere aquell mal que has viscut,
perduts ja per a sempre també el goig i l'anhel
que aquell mal també et duia, les nits d'aquell estiu.
Fa mal trobar de nou alegries novelles,
que una casa de nou s'òbriga per a tu,
que uns ulls de color nou que novament estimes
i amorosament cerques et miren en trencar
el nou dia a ciutat: el tacte fresc de l'alba.

 

Mires el nou paisatge, desconegut ahir.
És matí de diumenge, s'han buidat els carrers
i els arbres generosos ombregen voravies,
calçades sense cotxes a la ciutat deserta.
D'antics amors el rastre cerques en l'amor nou
que ara s'obre, el dibuix d'aquelles altres mans,
la figura d'aquell altre cos que et sabies,
aquell que tu mateix vas ser quan l'estimaves,
els dubtes i els insomnis que et ferien lament,
el dolor de l'engany, la mentida i la pena
d'un temps que es bellugava i et deixava més pobre,
amb menys temps per a viure, sense la rauxa aquella
que es perdia entre els anys que passaven, incòlumes.

 

I et sents ric de bell nou malgrat el temps viscut,
orgullós d'estimar i saber-ho fer veure.
És l'urc d'haver jugat l'esquiu joc de l'amor.
Mes, ai!, de sempre perdre, maldestre cor, mesquí.
I voldries que aquest instant etern que vius
eternament restàs. Però viure'l fa mal
perquè saps que per sempre més no t'han de romandre
ni l'oreig suavíssim dels dies de juliol
que travessa València, com un vol del seu aire;
ni aquesta novetat, joganera i ingènua,
que et sobta i et corprén i es, sense remei, vella;
ni un ulls que, de vegades, amb confiança et miren
quan ja el nou dia trenca. Diumenge, a la ciutat.

 

I jugues, com fas sempre. Mes per una vegada
el joc guanyar voldries. Disposat a la lluita,
deixes de banda el mal que t'ha envaït de sobte
i cerques guariment en uns ulls i unes mans
que encara resten vives, en el ventet suau
que travessa València i juliol al capvespre.
Vés al poema sencer
David Jou

Series encara una feina per fer

Pàtria completa, amb les illes i l'horta,
i un nord més al nord i més rica i unida:
per molt que volguessin, mentida a mentida,
negar-te, desfer-te, donar-te per morta,

 

series encara una feina per fer,
un alt objectiu de treball i coratge,
un crit, un estímul, un poble, un paisatge,
la feina i la festa de cada carrer.

 

I m'omple en l'espera un tenaç pensament
de pau que voldria que sempre tinguessis,
i veig el futur que voldria que et fessis
sovint molt llunyà i, algun cop, imminent.
Vés al poema sencer
Marc Granell

I les valls d'Àneu

Enllà lluny,
enllà al nord

hi ha un silenci verd
que canta entre muntanyes
amb ulls blancs l'alegria
de l'aigua i de la pedra
quan les mans la desperten
i en fan casa i recer,
pregària.

Enllà lluny,
enllà al nord.

 

I un llarg camí de veus
i de cossos que saben
ser terra i cel i riu,
memòria i font
i alba.
Vés al poema sencer
Agustí Pons

Quan ell em besi els besos de sa boca

i el seu alè es confongui amb el meu
i el seu braç dur ajunti els nostres cossos
i el seu desig s'escampi lentament.

¡Ah, qui pogués, llavors, deturar les hores!
Aturar el món i el seu girar latent:
copsar l'Etern com si un secret inútil
ens convertís en llum de l'univers.

Quan ell ve a mi
la meva olor el reclama
i el meu cabell perfumo, impacient,
i el meu somrís el meu amor delata
com si en l'amor l'amant es trobés pres!


Enutjo el vent quan sóc el seu refugi
i el protegeixo de tot contratemps:
em dono a ell -i en ell em converteixo-,
i amb ell sostinc el nostre únic miratge:
àmbit dels déus i sorra del desert.
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

L'oracle del Jordi

Amb els ulls clucs deixes que la nit t'acotxi
des de fa un any ja, cada nit,
amb el seu llençol humit.
 
Engrapes amb força i al vol
el primer raig de llum de sol, cada matí,
quan s'acosta cap aquí.
 
Al migdia mandreges,
sobretot ara que, amb la calorada,
tens l'estona ben assedegada.
 
A mitja tarda tens visita
de la fagina, l'esquirol, la merla o el cabirol,
i si és diumenge, fins del cargol!
 
Quan es fa fosc, abans d'acomiadar-te,
amb la mà estesa demanes l'últim ball
i amb els ulls clucs, nosaltres,
ballem amb tu fins que ens venç el badall.
 
 
 
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Les muntanyes són elles

A casa, la iaia em va ensenyar a buscar bolets; la mare, espàrrecs. 

La tieta feia ramets de flors, i la cosina, amb el gos al riu ballava.

Ma germana passejava entre vinyes amb sa filleta, que al seu darrere guaitava el mar.

Les amigues em van regalar tantes adolescències al bosc que mai les hauré acabades. Les estimades, muntanyes altes i nevades, i camins oberts a nous horitzons.

Ma filla m’ha fet arbre, i n’ha fet florir les branques i créixer les arrels.

 

A elles, a totes, els ho dec. L’abraçada més sagrada.

Vés al poema sencer
Daniel Ruiz-Trillo

Avui passejaré

Avui passejaré per la Rambla dels teus ulls,
miraré el cel de la teva mirada
i el bosc dels teus cabells.

Avui llegiré les línies del teu pijama,
el drac serà l'elefant blau
i les línies del metro seran les del jersei.

Avui hi haurà dues roses,
una a cada galta teva,
i sortirem al carrer imaginari.

Avui passejaré pel ort
de les teves freses, les dels
vaixells que arriben i les
de les naus que salpen.

Avui lluitaré per tu,
amb l'espasa del somriure
que dibuixem junts a la cara.

Avui serem llegenda,
creixerem junts i viurem el dia,
avui seràs una flor i t'ho regalarem
tot i més.

Avui no hi haurà cap princesa,
perquè junts construirem
la república de l'amor.
Vés al poema sencer
Joan Margarit

Oh, com m'estimo

Oh, com m'estimo aquest profund silenci,
quan tot resta suspès però tranquil
i sense desitjar cap desenllaç.
Un cec ahuca els gossos de l'atzar
i l'aiguaneix dels mots travessa ocult
vilorda i sotabosc. Amb fil d'aguait
com un estel de nit sostinc la lluna.
Oh, com m'estimo aquest profund silenci
tan ordenat i clar, fet de maons
de silenci tan ben aparellats.
Ell ablaneix aquesta por de segles
que m'espesseix la sang. Paüra d'ésser
com un dau que a la taula d'un vaixell
rodola sol amb el vaivé del mar.
 
Vés al poema sencer