Tots els poemes

Miquel Bauçà

Si arrib a ser vell

Si arrib a ser vell,
em deixaré créixer la barba tot el que vulgui.
Una malaltia, potser, mortal, persistent
serà la meva amiga.
Un bell càncer, dic jo, dins la boca
potser m’haurà crescut talment una gardènia,
per haver parlat massa.
Ah! Aleshores, potser, també passi el rosari
i tingui unes lamentables ganes de parlar de gladiols...,
de donar definitius consells carregats d’experiència.
El més probable és que camini acalat sota el pes
dels records, de records d’amics meus ajusticiats,
suïcidats o desapareguts fronteres enllà,
qui sap on,
si arrib a ser vell...
Vés al poema sencer
Òscar Rocabert

És dur el maó

Meno un pit-bull i tinc ficat al tos

que els catallufos es queixen més per vici

que per res més. M’encanta fer el servici

i portar al pit l’Exèrcit Espanyol.

 

No crec que em calgui reconèixer el pinyol

del que m’atrau. Per ‘xò sóc hitlerici.

I encar que hom diu que el nazisme està en crisi

li sóc fidel: l’esvàstica o la mort.

 

Vaig fent, tirant, ningú em dóna problemes

perquè al carrer poso cara de dur.

No faig com d’altres, que semblen unes nenes,

 

perquè sóc MASCLE, i n’estic ben segur.

Només desitjo no conèixer, de veres,

perquè li hauré de fotre un cop de puny,

 

algú amb més cap que em faci canviar el rumb.

Vés al poema sencer
Oriol Gómez

Glacera

Aquesta nit em penjaran

caramells dels poemes

de tant fred i tristor

que tinc dins les

esquerdes de quedar-me

dret enmig les mans

inútils

mirant

no-res.

 

Vés al poema sencer
Sílvia Melgarejo

Set haikús sobre el pensament d'Ivan Illich

A les escoles,

exilis sistemàtics

ens tornen orfes.

 

La medicina,

absteniment del cos

instituint-se.

 

El consumisme

nova taxonomia

d’imprescindibles.

 

Indefectible,

udola de basarda

l’hom que es tem lliure.

 

I ca! Bastírem

Milers de murs de dèdals

on escatir-nos.

 

Traça, llombrígol,

Ancestral epicentre,

llegat furtiu.

 

Per tot desori,

el vertígen de l’home

pensant-se home.

Vés al poema sencer
Màrius Sampere

Com m'agrada

Com m’agrada escriure en una llengua

que diuen que es mor.

Quina sensació de pau i alleujament

portar-la de baixada cap als aiguaneixos,

l’obaga, l’entrecuix, la santa dona

de les primeres clarors.

 

S’obria el sexe i jo obria els ulls

i vaig llegir, per les parets sagnants,

això: parlaré!

I ara dic, ara que ho sé tot

de l’amor i dels lladres,

com més fonda la mort, més en dins de la terra!

Vés al poema sencer
Joana Raspall

Podries

Si haguessis nascut 

en una altra terra, 

podries ser blanc, 
podries ser negre… 
Un altre país 
fóra casa teva, 
i diries “sí” 
en una altra llengua.
T’hauries criat 
d’una altra manera.  
Més bona, potser. 
Potser més dolenta.  
Tindries més sort 
o potser més pega… 
Tindries amics 
i jocs d’altra mena; 
duries vestits 
de sac o de seda, 
sabates de pell 
o tosca espardenya, 
o aniries nu 
perdut per la selva. 
Podries llegir 
contes i poemes, 
o no tenir llibres 
ni saber de lletra. 
Podries menjar 
coses llamineres 
o només crostons 
secs de pa negre. 
Podries… podries… 

Per tot això pensa 
que importa tenir 
les mans ben obertes 
i ajudar qui ve 
fugint de la guerra, 
fugint del dolor 
i de la pobresa. 
Si tu fossis nat 
a la seva terra 
la tristesa d’ell 
podria ser teva.

Vés al poema sencer
Anna Aguilar-Amat

Benaventurances

Dius que l’amor és com un got:
es trenca si l’agafes
massa fort o massa fluix.
Ronny Someck, Trosset de vidre

Benaventurats aquells que no han trencat cap got,
que no van prémer poc ni tampoc massa
la copa amb què brindaven.
O aquells que van deixar-lo caure
sobre una superfície
tova de factures o de bolquers
o baralles de cartes.
Els que adquiriren duralex,
metacrilat o porexpan.
O l’eucarístic copó massís dins l’or.
Aquell que penjà a la paret una copa de vi pintada
per Dalí. Els qui desaren la vaixella dins la
vitrina amb els anells.
O aquell que en ser ell mateix el recipient
va deixar d’existir, a mans d’un altre.
Benaventurats els no poetes.
Visquin les fonts; els tolls com aquest
poema.
Vés al poema sencer
Antoni Clapés

V

La flor que voreja el camí

només existeix

quan tu la veus:

el seu color és pur

reflex d’una mirada

—si la mires.

 

Més forta que tu

en la seva fragilitat,

dura tan sols un dia:

llavis de cendra,

llavis de foc.

 

El temps s’acaba.

Vés al poema sencer
Màrius Sampere

Flors al gerro de la taula

No sabrem mai qui era

que ens posà flors al gerro de la taula.

Com que la mà invisible

volia el nostre bé,

no ho sabrem mai.

 

Fou la llum de la tarda

qui descobrí l’escena,

i jo vaig dir-me, és màgia!

Però l’autor de totes les coses

–només era això–

s’ha fet molt petit en la persona

que ens estima en silenci.

 

I no ho sabrem mai.

Vés al poema sencer
Josepmiquel Servià

Jerarca de la llum

Jerarca de la llum,

príncep de les onades,

cos d’or, ulls de rebel,

perfum de llessamí,

vine a encendre el meu cos

amb el foc del teu sexe!

Clou totes les finestres

i besa’m a desdir.

perquè, aquesta nit, saps?,

un gran vaixell de plata

solcarà els mars del somni

i ens marcarà el destí:

tu em premiaràs el goig

d’haver-te fet més lliure,

jo aspiraré la teva

sentor de déu antic.

Plegats travessarem

els mil colors de l’alba.

Jo, enamorat del somni;

tu, enamorat de mi.

Vés al poema sencer