Tots els poemes

Marta Pérez i Sierra

Moscatell de gra petit

          (1r premi als Premis Poeemstiu La Vinyeta 2019)

El vi jove de la taula rònega
del bar entre cases pobres
del barri perifèric, del record
de la primera feina que vaig tenir:
mestre en una escola nacional.
 
Una barca que no és tempesta.
Que és sol i onades quietes.
Tu i el nostre amor.
Els fills i la canya de pescar.
Vent que bufa fluixet.
Sirena i balena.
La fondària del meu jo més trist.
 
 
 
 
Vés al poema sencer
Marta Pérez i Sierra

Consagració

    (1r premi als Premis Poemestiu La Vinyeta 2019)


A l’esòfag construeixo el vers
després d’onze mil passes de poesia
pels gotims de música sorda.
Exhalo lluernes.
L’inici d’un salm.
Dins una copa de vi de l’Empordà
nedo crol en assonant. 
Cos cada versicle. 
Cos que es fa text. 
Els braços que esdevenen carràs. 
El pubis, reiteració. 
Maduren aviat els ceps. 
I la sang, suor de vi, l'eix o el llot. 
 
 
 
 
Vés al poema sencer
Glòria Bassols

Alquímia del vent del nord

                                   (2n premi dels Premis Poemestiu La Vinyeta 2019)

Assota fort el vent del nord,
sacseja els pensaments anodins,
ens despulla d'andròmines
i, per les venes, inocula l'aire.

Deixa erma tota ambigüitat,
dúctils brillantors a l'herba,
argentades les paus d'oliveres
i estranyes les hores dels dies.

És un alè cercant el sud
que fa volar besos i sortilegis,
l'afany dels núvols i les ombres
i ens fa súbdits del seu ritme.

Poderós drac d'extenses ales
que mai ningú no pot veure.
Tot el paisatge es desvetlla,
res no pot reposar davant seu.

Engendrat per la boira,
en jocs coronats de sols.
Les muntanyes l'empenten
per concedir-li la ferotgia.

El coneixen bé l'estepa,
les vinyes de braços oberts
i els penells en les teulades.
A pols, parlen de la seva força desbocada.

Potser és també, el vent del nord,
un buf de misteriosa Llibertat
una promesa de canvis profunds
i un embat perquè arrelem fort?

 
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Mar de fons

La vida que rellisca
com el mar dalt d’una barca
que s’hi gronxa, que s’hi rebolca,
que s’hi deixa anar per inèrcia
i que el vent desvia i redreça.
 
Desafortunat ara mar de fons,
amb el vaivé m’he marejat
i el mal de mar no es desenganxa
ni de les sabates ni del cap.
 
Vés al poema sencer
Francesc Parcerisas

Vaig pel carrer estimant prostitutes

Vint flors brodades amb constància,
entre cançons i puntes de coixí,
fins a la darrera claror del dia,
quan les cavalleries es recullen, plegades.

Vint flors sostretes als esguards
cobejosos del sexe jove esclatant,
entre el cant dels grills i l’ombra
trontollant de l’òliba que s’amaga.

Els teus vint anys han estat
vint salvatges flors, avui collides
per libar-ne el nèctar a la bresca
del luxuriós eixam ciutadà.

Vés al poema sencer
Gabriel Ferrater

El lleopard

Llotges obertes a la mar daurada.
Falcons de coll febril. Noies pageses,
per venir a l'alcova del senyor,
porten collars, arracades i anells
d'or hieràtic. Clergues nus d'acer,
óssos tentinejant entre els tapissos,
riure de llima del foll. Els grans porcs
et duien a l'ullal l'estrip de mort,
i la mà teva els ha arrencat l'escrot.
Llunes i flautes dins els teus jardins.
No hi pensis més. Esperes la visita
del teu diner. Guantat com sempre, gris,
t'ha de llegir les xifres que per tu
són la Llei. Si ho demanes, amb veu sorda,
repassarà la llista de les coses
que ell, el submís, et permet. Potser sí
que en un extrem del parc, pots fer posar
la gàbia, i tenir-hi un lleopard.
Cridar l'atenció? No gens. El xòfer
li donarà el menjar. Cada matí
tu hi aniràs, a escoltar com s'escruixen
costelles de vells pencos. Tot el temps
fumaràs àvid, i tornat a casa
tindràs pressa a passar-te per les mans
molta aigua de colònia. Les bèsties
puden tan fort. Hauràs d'apujar el sou
del xòfer. Ara sap, cada matí,
que al cor del ric hi grunyen passions
ennuegades com les que ell, de nen,
sentia rogallar en la nit dels mísers,
quan dormia a la cambra dels seus pares.
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Tardor

Benvinguda llum quan no és estació
sinó força que de dintre fuig
per explorar nous camins defora.

Moments incrustats descansen
i l’estiu se’n vola ben amunt
i una fulla ve a despertar-me.

Cau com ploma al meu damunt
daurada, vermell profund,
i d’una lleugeresa extrema.

M’impregno de bosc,
de molses i pins,
de líquens i terra,

i el crec-crec de les branques
que fan el llit als turons
els musica la calma.

Mentrestant, deixar fer la natura
i fer el camí discretament
per no molestar la vida.
Vés al poema sencer
Gabriel Ferrater

La vida furtiva

Segurament serà com ara. Estaré despert,
aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador
que surt d'un pou, em pujarà
des del silenci de tota la casa, brusc,
el ronc de l'ascensor. M'aturaré a escoltar
el bufeteig de portes de metall, i els passos
del replà, i endevinaré l'instant
que arrencarà a tremolar l'angúnia del timbre.
Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,
que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.
Vés al poema sencer
Quim Ponsa

Present d'indicatiu

Sóc.
Vaja, crec que sóc,
de fet ahir pensava que era,
i aquest matí en llevar-me, era.
Ara, de fet, cada minut que passa,
penso que no sóc tant, ni sóc tan poc,
però, què carai!, en el fons sé que sóc,
encara que molts no vulguin que sigui,
i intentin que deixi de ser el que sóc.
Però jo, tossudament sóc.

L'únic problema és que, malgrat ser,
no sé què sóc.
Vés al poema sencer
Gabriel Ferrater

Dues amigues

Tant de sol als turmells,
de mar llisa i daurada.
Agafades de mans,
no es diuen res. Carrers
d'homes rancuniosos
perquè no hi ha cap home
com ells, que elles coneguin.
Ara no van enlloc.
Tornen del sol. Travessen
tardes llargues, carrers
de mots incomprensibles.
No s'enduen records.
Volen només saber
que s'agafen de mans
i van juntes, per un
carrer de l'estranger.
Vés al poema sencer
Glòria Bassols

Tast de bosc altempordanès

(segon Premis Poemestiu La Vinyeta 2019)


L’atac potent 
de l'alzinall, el pi, els romanins
en terres aspres i inquietes
amb aromes de mar i puixança
i molta bravor balsàmica,
en passant pel nas,
recorda la grandesa 
ardida de l'Alt Empordà.

Mentre es desplega 
una fresca simfonia
d'intensitats de vent
i d'aus fent camins de cel
que insinua les latències,
fa tancar els ulls
i obliga a inspirar
l’embruix d’aquest país.

És el regal d’un instant,
un interval d'afirmació,
que desemboca
en un final etern
~racó de memòries,
encontre amb l'origen~
amb un fons deliciós,
únic i inoblidable.

Un tresor!
 
Vés al poema sencer
Gabriel Maria Pérez

Quatre mil dos-cents petons

Quatre mil dos-cents petons
et donaré suaument,
sense estalviar regalims tendres
per tota la teva pell,
porus a porus.

I em recordaràs durant algunes nits,
com si t'hagués transitat un corrent altern
de molts amperes...,
però de sigil·losa intensitat.

Quatre mil dos-cents petons
plens d'argent i mel;
tots per a tu, sense pausa ni defalliment.

 
Vés al poema sencer