Tots els poemes

Marina Antúnez

Ennuegada

Mallot de fils i cordes que m’escanyen massa fort,
ràfia i estrassa nuades com quists a la pell segada
i crits ofegats massa temps a la bugada.
 
Puc fer del pom de porta un pom de flors?
d’olors i nous colors, vius,
i amb tendres poncelles?
 
Que no vull cambra fermada
ni m’ennuegui veu closa i vetada
de dins i defora, com deformada.
 
Fins que el sol no mori enllà
faré forta l’esperança
que ara m’ix ennuegada.
 
Vés al poema sencer
Miquel Bauçà

Una vegada encara

Una vegada encara, anit, torn a pensar
que si no t'haguessis mort com et morires,
jo, a l'estiu, t'hauria recollit
molts feixos de llenya seca per cremar
a l'hivern a la foganya i perquè tu
poguessis adormir-te vora la flama. Aleshores,
els teus somnis haurien fuit per camins de tendresa
i s'haurien omplert de petites illes de felicitat,
petites illes contra la meva trista adolescència.
Per Santa Margarida hauríem anat a la fira del poble,
i després hauríem anat a veure el mar.
Quan la vellesa t'hagués acalat,
jo mateix t'hauria fet un gaiato d'ullastre,
i els verderols haurien xiulat enmig de les roselles.
Jo hauria duit uns calçons apedaçats i descolorits,
i un capell de palla m'hauria tapat un poc els ulls.
Quan les figueres que estan devora el camí
haguessin començat a deixar caure les fulles,
jo mateix hauria preparat un poc de terra per tapar-nos
a tots dos, si no t'haguessis anat fent aquella rialla de morta.
Vés al poema sencer
Pere Gimferrer

Combat d'amor

Em té l'amor tan subjecte al seu regne
que ara la nit m'és congost o planura;
erm, el boscam, tot d'incerta tenebra.
Temo la mort que les passes m'atura.

 

¿Qui, de l'amor, els penyals i congestes
de cert coneix, i les balmes? Obscura,
la nit s'afua. Rocalles esquerpes,
fosques cruïlles de llamps i malura.

 

En creu l'amor em tenia i em té.
Sóc vinant que la creu no conjura.
Reto homenatge, en paratge foscant,
al viu punyal que l'amor em procura.

 

Més foc al pit, més foc al pit, més foc
al pit! L'amor ¿fa patir si fulgura?
I el cel ¿no pot, de tants núvols, obrir
un diamant, fosc de neu i sutzura?

 

Al pit, joiell conquerit! Sóc cabdill.
Tota de nit és la meva armadura.
Negre com sóc, ni la nit em reté.
És fosc ivori la meva figura.

 

L'amor té signes i emblemes. La nit:
astres glaçats en heràldica pura.
Mou un navili l'alè de l'espai.
Blau, sóc l'abisme, i l'abisme m'endura.

 

Ha de ser negre aquest blau. I demà,
tot fosc d'abisme, com eina madura,
- la llum als pàmpols, de mort averany -
del fosc imperi d'amor tindré cura.
Vés al poema sencer
Quim Ponsa

Com la mare que em va parir

Avui, la tendresa m’ha tocat l’esperit.
M’he alçat femeninament rebel, com sempre
i m’he transformat en aroma de gessamí,
o en flor silvestre, plantada entre esbarzers.
M’he calçat les botes de trepitjar fort
i he sortit als carrers, avui liles i violacis.
He alçat el puny per la mare, les germanes,
les amigues, les companyes i els amics,
per les lesbianes, homosexuals i els hetereos,
per tothom que te per bandera la dignitat.
Avui, com cada dia, et reivindico.
Avui com cada dia et vull lliure.
Avui, com cada dia et vull segura,
riallera, feliç, esperançada. Antifeixista.
Et vull tant brutalment dona
com la mare que em va parir.
Vés al poema sencer
Quim Ponsa

Renaixença

Tinc tantes coses a agrair
que no se per on començar.
Vull agraït cada cançó 
cantada al vent, per cada puny,
per cada carícia i cada bes,
per cada agraïment cert, 
per cada orgasme regalat,
per cada orgasme robat,
per cada deixar-me anar, 
per cada crit revolucionari, 
per cada colze amb colze 
per cada carrer desbordat,
per cada mot de la mare, 
per cada gest del pare, 
per cada segon, minut , hora
amb les germanes i fills.
Vull agrair cada dia de tramuntana,
i també els dies odiosos de pluja,
cada boira gebradora i cada sol,
cada lluna plena i cada estrella,.
Agraeixo cada gol del Barça,
cada diumenge a l’Europa,
el meu dia del Sadar.
L’emoció de cada viatge a Euskalherria
i cada txuleton regat amb txakoli.
Cada dia de feina, amb companys estranys,
cada dia de feina amb amigues i amics,
cada llàgrima vessada, cada rialla,
cada somriure robat o produït,
cada poesia escrita i recitada,
cada poesia escoltada o memoritzada,
cada vetllada passada entre amics,
totes i cada una de les hores felices,
els caps d’any, els nadals, les pasques.
Tots i cada un dels amics trobats,
tots i cada un dels amics perduts,
els oblidats, també els enterrats.
Totes i cada una de les emocions
que m’han fet viure, riure, creure,
estimar, odiar, començar, acabar,
recomençar i tornar a acabar.
Gràcies per tot.
Sembla un comiat i només es
una nova renaixença...
Vés al poema sencer
Narcís Comadira

Escarabats

Lents, lluents,
per les coves més fosques
que ells mateixos excaven,
fan camí consirosos.
Senten l'altra presència?
Altres èlitres durs?
Dubten, retrocedeixen,
tots amb el seu fardell.
De cop,
hi ha un refrec instintiu.
Goig o dolor? S'ataquen
acarnissadament,
llancen sucs verinosos.
Una dansa macabra
de taüts xarolats.
Hi ha qui perd i qui guanya.

Tu mira-te'ls: recorda
que també et són germans.

Vés al poema sencer
Núria Garcia

Sonen els tambors

Sonen els tambors per carrers i places.
Com batecs punyents al cor...

Pom, pom, porom pom!

De nit, la dansa burla a la mort,
li ofereix l'altra cara, la seva, l'autèntica
despullada de carn, només ós.
És la dansa de les ombres
que cerca, entre llums blaves i torxes,
donar sentit a la vida, en el camí de la mort.

Pom, pom, porom pom!

Cinc esquelets dansen...

El petit porta el rellotge sense broques,
la mort, es presenta de sobte, 
sigil•losa, inesperada!

Un altre porta la bandera, 
eixa mort no té país, ni classe social, 
per tots és companya i destí,
una sola cara a la fí de cada història.

Hi ha el que porta la daga, que ens sega l'alè.

L'altre, la cendra, on un dia serem
pols d'aire en suspensiò a l'espera de ser: 
Ànima que opta al cel dels creients 
o cremar-se lentament en el clot de l'infern.

Jo preferiria un lloc més obert a passejar 
i menys etern.

Vés al poema sencer
Montse Cercós

Per camins de poesia

Per camins de poesia
passejo entre lletres.
Accentuant moments.
Posant punts suspensius a la vida.
On cada signe d’interrogació
esdevé una pregunta sense resposta
o que potser tan sols el cor coneix.
Cada exclamació 
es converteix en un record.
Poesia feta de comes i punts finals.
Per llegir-la una i altra vegada
en silenci, a poc a poc.

Continuo jugant amb les lletres
Atrapant la màgia amagada entre elles

Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Vergonya

Caic a l'esvoranc altra vegada,
sota terra ben a sota terra,
fonedissa la pell, les entranyes
i fins s'hi esmuny endintre l'ombra,
ser pols, ser boira, calç i sofre,
i que mori per fi la vergonya. 
 
Vés al poema sencer