Anna Fenoy

La teva resposta

És inevitable.
Una esperança incerta encisa la impaciència
però reflexiono i no actuo: potser ha passat poc temps.
Vaig jugant amb les agulles del rellotge
i m’entretenc amb l’avorriment més subtil.

Puc ja? Ja?... Segur?... vols dir?
Dubtes, desenganys, excitació, inquietud...
tot un pou de sensacions s’embassa de complexes equivocats.
Aturo el procés del pensament i continuo omplint les butxaques
amb porcions d’instants perduts.

I ara? Ara! potser ja està!
Una probabilitat sospitosa s’adequa a les sensacions més prototípiques
I de cop i volta la decisió actua pel cop d’un estímul involuntari:
sense més pauses absentes de sentit
em disposo a mirar si he rebut ...la teva resposta.

Núria Niubó i Cabau

La meva cançó

Confós en la boirina,
l'amor atura el vol,
es clivella, s'engruna.

Replega ales de paper
i es transforma
en mil partícules
d'humanitat perduda.

En pols d'argent,
en pluja de diamants,
en alè càlid i difús,
en claror de lluna,
en grisa melodia.
Com un antic ressò,
fimbreja les cordes
dins el meu cor malmès.
 
És l' essència d'un plany.
És  la meva cançó.

Carles Renau

Ascensió

No s'esculla el desig
que s'enfonsa dins l'Àrtic,
ni es queda surant,
d'icebergs envoltat.

Es transforma, potser,
en matèria més dúctil
que s'absenta del cos,
sense perdre embranzida,
fins als àngels sense ales,
nouvinguts a l'espai.

I no cal que passin quaranta dies.

Francesc Arnau

Veus

Hi ha veus com trons de fortes.
Hi ha veus com pous de fondes.
Hi ha veus com nits de fosques.
Hi ha veus com rius de llargues.
Hi ha veus com mars d’extenses.
Hi ha veus com focs d’ardents.
Hi ha veus com mels de dolces.
Hi ha veus com plors d’amargues.
Hi ha veus com gels de fredes.
Hi ha veus subtils com vents.
Hi ha veus que, a hores d'ara,
no saps si tenen veu,
i resten en silenci
fins que arribe el bon temps.
A Josep Aparicio "APA",
una veu prodigiosa en un País on abunda la sordesa...

 

David Caño

La llibertat

La llibertat és un estat permanent
sense fronteres,
és oferir amor clandestí
com una droga
a plena llum del dia,
és no claudicar en l'intent,
és sincerar-te.

La llibertat és conviure
amb el desordre del desig
i no justificar-te,
és blasfemar
i fugir dels visionaris,
és condemnar-te a l'oblit
dels capatassos,
és dignificar mots tals com
Revolució, Insurgència,
Autoorganització.

La llibertat és desmitificar
i fer caure totes les estàtues,
és suprimir, definitivament, la falsa amistat
amb traïdoria,
és profanar la voluntat de control del misticisme,
és oblidar el pecat, la mala consciència,
els remordiments de la moral
perversa, que t'han incultat en escoles tenebroses
com palaus,
com presons,
                         amb patis enormes
on només podies donar voltes.

La llibertat és un hemiscicle buit,
un mentider coix, un dictador mut,
una rumba dansant al voltant d'una foguera,
les calces de la cambrera fent de bandera
                                                          negra
a l'estenedor de les il·lusions
complertes, de les utopies acabades,
de les conviccions que han deixat de presumir,
de les cançons que han deixat de ser himnes,
mentre l'últim ideari ens escalfa els peus,
i ens ajuda a fer el sopar...

La llibertat és treballar poc i llegir molt,
és abandonar el llibre sempre que puguis,
és suprimir el prefix de la paraula sexual,
és estimar i punt.
És descobrir el plaer i potenciar-lo,
és emancipar-te del tedi,
és la vida juganera,
creativa, la pervivència del dubte,
l'abolició de la condemna,

I tu, de quin color dius que és
la llibertat?

Pau Vadell i Vallbona

Voldria

Voldria despertar del perdó
i assecar-me amb cada traç
fins a la pols. Cantussejar
fins temptar la mort
davant d'una pantalla fungosa
plena de monstres a l'abast.
Llavors menjar-me els seus ulls
amb una tremolor inacabable,
distret pel seny i l’enyorança.
Caure absolutament
en el parany dels plaers gastats.

A Joan Ponç i les seves eines de tortura

Eva Alloza

Vietato l'ormeggio

De matinada,
la nit comença a posseir-te
m'endevines en l'obscuritat.
Veient com em despullo,
els teus ulls s'endormisquen.

Avui,
després dels rajos fugissers
d'un matí ja encetat,
observo com et vesteixes.
Una rutina quasi diària,
com si jo no hi fos.

Una espectadora d'un ahir esvait,
d'un passat que no ens pertany.

Quim Ponsa

Abracadabra, siga la pata en su cabra

La bruixa Brisa embruixa grisos entristits, sols amb somrís de bruixa amb llavis de maduixa. I somnia rauxes en boscos de boixos, i baixa a les soques
a escoltar les veus fluixes d’afònics follets que fan un garbuix de sons moixos a l’ombra d’un marduix. I recorda quan la brisa embruixava els cabells llisos que li lliscaven per les cuixes i ruixava amb pixums els mixos que la feien cantar cançonetes i poesies prenyades d’esdrúixoles.
La bruixa brisa, feia moixàines a la lluna dins la fageda, amb la ma entre les cuixes...

Eva Alloza

Vellut de pobres

Vellut de pobres a l'ampit,
escadusser als canals
s'esmerça al vell ghetto.

Llars de fantasia
sobre rudimentaris escuradents
suren en aigües metàl·liques.

Els traghetti no s'aturen,
mercadejant vides isolades,
saltant de riba en riba.

Il viaggio non è mai troppo lungo.