Ricard Mirabete

També és una mena de caça

També és una mena de caça:

malànimes i trinxeraires es passegen

l’orgull per la rambla de les Flors

amb l’ull esquerp del fracàs;

ensumen la podridura i s’hi refreguen

més i més, a les parets, fins a tacar-se

les cames de l’escuma negra –saliva

putrefacte- de boques que exhalen esperança.

Es baixen la cremallera d’esquena al mar.

Des d’una portalada un xuclador inflable

sembla que els substreu la poca intimitat

que els quedava; ara immòbils, ara sospiren.

També és una mena de caça.

Anna Fenoy

NO

M’has dit NO.
De cop i volta una debilitat extrínseca m’esquerda un destí utòpic.
Les alternatives es multipliquen en un sistema automàtic erroni.
La por i inseguretat es barregen entre aigües turbulentes que m’evaporen la sang.
Un sospir deixa anar l’alè de la màgia continguda en l’enyorança del ser.
Un soroll efervescent colpeix entre les punxades que destrossen allò inequívoc.
Sento el coll darrera les galtes que tremolen a la vegada que els ulls s’entelen de tu.
La força rellisca fins arribar als extrems dels meus dits.
Tremolo. Però suo allò que refuso de l’instant.
De cop i volta la força es converteix en una seguretat flamant.
Ara sóc jo. M’has dit NO...
.....
..... respiro
.....
..... respiro
.....
..... I t’oblido.

Francesc Arnau

La síntesi del vers

Eva Alloza

Oportunes segones vides

Branques fonedisses
s’entortolliguen als dits
obligant a respirar fons,
      a veure’t passar.

L’expulsares amb una estocada
d’eterna immutabilitat,
      o si més no això és el que pensares.

La realitat quotidiana distant
creà un abisme pensatiu,
      un retorn a la seva existència.

Tant lluny era el seu destí a la galàxia
que ja no sentiràs els seus dits,
      ni la seva respiració.

La matares en l’exili.
La matares amb l’exili.

Ara, sortint de la fossa,
ressuscita amb parpelles assolellades:
      ressuscito a l’altra banda del forat de cuc.

Àlvar Escudero Pineda

Una ànima que vola

Una ànima que vola

Una espurna que s’apaga

Una gota feta fum

Les cendres d’un amor

Que s’esvaeix

 

Un llumí que es trenca

Un torç de ferro blincat

Un mirall caigut al terra

Trencant en mil trossos,

Una imatge

 

Com un far en l’horitzó

On l’utopia busca sortida

I on aquell trist vaixell

Navega sol en l’infinit

Coratge, amic

 

Esperances fetes miques

Lamentació i tristesa

I al fons, una llum

A la que aparentment,

Poc oli li queda

 

Nomes em queda això

Amic, coratge, coratge

I un tros d’esperança,

Que vaig recollir del terra

Plena de pols

 

I que la por no et tiri enllà

Faràs prou amb el que et dono

I el record, sempre el record

I el saber, que mentre hi ha vida

Hi ha esperança.

 

Anna Fenoy

Llegeix

Llegeix...
..... continua llegint....
Deixa que la teva crítica esgarrapi els teus instints.
Busques quelcom que delati el teu interès
Busques la meva simpatia i a la vegada la meva contradicció.

Llegeix...
..... continua llegint....
Busca aquella calor, flama viva, que cremi les penes.
Busca l’amor idíl·lic, la mort, la ràbia captada en una foto, un instant;
Busques paraules que pintin una imatge que es va enganxar en les parets del teu record.

Llegeix...
..... continua llegint....
Escolta aquells mots muts, sorollosos, que s’entrellacen en llàgrimes agudes
Deixa que entri en el teu cor, o que el teu cor entri a mi.
No permetis que cada frase sigui apàtica: deixa’m punxar-te pel interès.

Llegeix...
....continua llegint....
Fes que el final capturi la teva intriga.
Pateix amnea cada cop que la teva ment es dissolgui en allò ignorat.
Cau en el deliri del desengany inesperat.

Llegeix...
....continua llegint....
.......... potser vols escolar la fi??.....
................para, no llegeixis..... calla..... i .............. escolta’t!

Pau Vadell i Vallbona

Tortuós moviment

Tortuós moviment.

Sepultura encara destinada

a ésser just home.

Ànimes temoroses de retornar

a la pulcritud desganada, grisa

d’una oficina assedegada de rates.

 

Divideix tres silencis en ventura.

Esclata les espècies en sexe

i deixa’t estar de falsedats i volteres,

anem recte a la nit

cap aquells que somnien cuixes.

Núria Niubó i Cabau

En el no res

Per l’esquitx de la porta,
s’escapa
una mirada d’enyor.  

Darrera, 
l’abisme
d’uns esglaons
perduts en el no rés. 

Sota la terra erma,
remuguen històries
les arrels somortes. 

Darrera la porta
l’esperit vençut,
no  troba recer
en el mirall d’un camp
emboirat i buit. 

En l’ampit de la porta,
colpeja
el seu desencís. 

David Caño

Entreacte de benvinguda

Quina sensació d’envelliment més viva. T’havies deixat caure amb aquell rendiment pervers de les matinades que tot ho abarquen, i ara els petits fragments multicolors s’incrusten rememorant l’èpica de la irracionalitat. Només una nit. El tacte líquid del rovell que de bon matí et fa aclucar els ulls per no sortir del simulacre. La ressaca? El cartell lluminós ha deixat de fer pampallugues. Foscor. Tot és negre. Al funeral múltiple de masses ha vingut Guy Debord a consolar-nos. Ens parlava de la societat de l’espectacle però a mi em distreia el cant d’una tórtora. El balcó seguia obert. Massa obert. No he sortit ni per ventilar la casa. La ressaca? Ja fa molt temps que vaig deixar de mirar-me al mirall – trencat -. Des de l’últim poema, creu-me. La rata no duia daga ni caputxa. Tot eren ulls, cara xuclada, avui apareixes en el millor moment, sempre amb les malles retallades, amb les aigües del desig remogudes, amb els vidres de tots els errors com pedres a les butxaques foradades. Confondre el passat i la nit, el sol amb el dolor, la por. Les metàfores de la por, les pregàries de la por, els ulls esbatanats i la cara xuclada de la por. De sobte, però, no succeeix res. Només llegeixo dilluns.

                                                                                          I camino.

Àlvar Escudero Pineda

Des de dins

Sento, que un segon dura una hora

Que s’allarga fins a un dia

I em deixa sol una estona

Per veure la llum del dia.

 

I penso, que serà d’aquesta vida

Que em depararà la resta

Que sempre he viscut del somni

I ara em trobo en la tempesta.

 

I passen les hores

I passen els dies

Els sentiments moren

I els meus anys vacil·len

I busco la claror

En mig de la tempesta

I escolto la pluja

Perquè és més honesta.

 

I ser, com un ocell volant pels boscos

Tallant amb el vent les ales

Saltant totes les fronteres

On la llibertat m’abraça.

 

I miro, tot allò que s’origina

Mes enllà de la finestra

On el record no s’oblida

I se’n va sense fer fressa.

 

 

I passen les hores

I passen els dies

Els sentiments moren

I els meus anys vacil·len

I busco la claror

En mig de la tempesta

I escolto la pluja

Perquè és més honesta.

Ricard Mirabete

Carrer Elisabets

Un gos llop borni i geniüt

alça la pota i saluda a tots els folls;

desordre de peus i sabates esplendents

que trepitgen amb estrèpit

l’aigua dels bassals dels restaurants.

Els amagatalls del carrer estan il·luminats.

La pluja cau com plom. Davant meu

un drapaire matusser m’escup silenci

en la forta i desmesurada foscúria

d’uns ulls que diuen tant sense veure-hi gens.

Carolina Ibac Verdaguer

Petoneja’m tot el cos

Petons que ens besen les ànimes amb els dits del sentir.
Petons que somnio quan a prop ets de mi.
Petons fugissers que les presses espavilen.
Petons d'amagatotis quan sentim que ens vigilen.
Petons innocents que ens desperten la pell.
Petons inesperats que provoquen rampells.
Petons misteriosos que et deixen bocabadada.
Petons robats que s’amaguen sota la taula.
Petons austers que fugen de la tendresa.
Petons que em duen a l’orgasme mental.
Petons en espiral amb una llengua juganera.
Petons mentiders que dissimulen la veritat.
Petons que fan pessigolles al ventre.
Petons de papallones, lliures de tot mal.
Petons maternals.
Petons filials.
Petons amicals.
Petons amants.
Petons familiars.
Petons banals.
Petons acompanyats
Petons en soledat.
Petons sense resposta.
Petons sense volta.
Petons, només petons.
El llenguatge de l’amor.
El meu cos espera...
els teus petons.
Tan sols...
petons.