El foll
Tremola a l'esbarzer la veu amargade la garsa
Res més que el somni immutable o l'urc d'una vida
amb l'or espars als peus del viaducte.
El foll és mort.
Vola l'ànima amb l'erm acord dels estornells.
Refila un sol ocell,
És l'únic arbre,
Mires el nou paisatge, desconegut ahir.
I et sents ric de bell nou malgrat el temps viscut,
I jugues, com fas sempre. Mes per una vegada
series encara una feina per fer,
I m'omple en l'espera un tenaç pensament
hi ha un silenci verd
que canta entre muntanyes
amb ulls blancs l'alegria
de l'aigua i de la pedra
quan les mans la desperten
i en fan casa i recer,
pregària.
I un llarg camí de veus
¡Ah, qui pogués, llavors, deturar les hores!
Aturar el món i el seu girar latent:
copsar l'Etern com si un secret inútil
ens convertís en llum de l'univers.
Quan ell ve a mi
la meva olor el reclama
i el meu cabell perfumo, impacient,
i el meu somrís el meu amor delata
com si en l'amor l'amant es trobés pres!
A casa, la iaia em va ensenyar a buscar bolets; la mare, espàrrecs.
La tieta feia ramets de flors, i la cosina, amb el gos al riu ballava.
Ma germana passejava entre vinyes amb sa filleta, que al seu darrere guaitava el mar.
Les amigues em van regalar tantes adolescències al bosc que mai les hauré acabades. Les estimades, muntanyes altes i nevades, i camins oberts a nous horitzons.
Ma filla m’ha fet arbre, i n’ha fet florir les branques i créixer les arrels.
A elles, a totes, els ho dec. L’abraçada més sagrada.