Marc Freixas

Tu, art

Tu, art,
que et passeges
per dintre meu...,
que fas meravella
de la creació,
i estimes sense condició
a qui se t'apropa per admirar-te.
Tu, art,
que et fas paraula
i transformes les coses,
i fas d'aquest poema
una bellesa inesperada.
Ets la meva petita esperança,
el meu desig primer d'inspiració,
la raó del començament
de la meva pròpia existència.
Perquè sé que sense tu no sóc ningú.

Marc Freixas

Retrobar

Retrobar
és trobar el poema
després de descriure 
el seu llarg paisatge.
Com saber-nos vius
a través de l'entorn,
que és escriure
aquesta descripció.
Però retrobar
també és tornar de l'amor, 
no només amb les paraules.

Marc Freixas

No conec el límit

No conec el límit
de la cruel duresa
que volen imposar-nos.
No sé on és la desraó.
No trobo enlloc la tristesa
que cerco a deshora
i a l'esquena.
Podria ser
que totes les coses 
fossin només
una mala estona.
El cos se'm cansa
just després de treballar...,
just on comença a créixer
aquella intensitat salvatge
de sentir-se viu en plena mort.
Però podria ser
que totes les coses
fossin només
una mala estona.
Continuo sense conèixer el límit.
Continuo sense saber on és la desraó.

Quim Ponsa

Guillem Agulló (en memòria)

Potser era massa per a vosaltres,
potser era massa, oi?
La seva esperança, la seva alegria,
la llum dels seus ulls, potser era massa oi?.
Els seus ideals, les seves banderes,
els seus crits de joia, la seva llengua,
potser era massa per a vosaltres,
potser era massa oi?
La seva joventut, la seva vida,
el seu respecte, la seva dignitat...
Potser era massa per a vosaltres, segur.
El seu puny alçat, les seves cançons,
els seus poemes, els seus anhels,
els seus anhels, els seus estels...
Potser era massa per a vosaltres.
Potser era massa oi?

Marina Antúnez

Foc a Notre Dame

La farina i la fusta fan crosta
el fang i la sang fan crosta
el foc fa crosta al fang
la farina i la fusta
i obre en canal la crosta
i fa sang.

Quim Ponsa

Neus Català (en memòria)

Sortir de l’infern i còrrer per les brases,
i alçar el puny, un cop més i un altre i un altre,
i burlar-se de la mort, del patiment i la tortura
i morir plàcidament després d’un segle.
I seguir cantant dia a dia les cançons revolucionàries,
i reviure l’horror, serenament, amb fermesa.
I somniar nit a nit les parets brutes de l’horror,
i despertar-se a voltes presa del sobresalt ,
i prémer més els punys contra el feixisme,
i relaxar-los davant l’olor tendre d’una rosa.
I explicar i explicar a tothom que vulgui escoltar
el drama, la penúria, la tràgica ombra del nazisme.
I vomitar sobre cada negació, i bramar per cada oblit,
i cagar-se en totes les vides que han robat vides.
I cagar-se en tots els que clamen tornar-hi.
I cagar-se en cada exaltació de la tragèdia
I cagar-se en totes les seves vides
en totes les seves vides
cagar-se en totes
les 
seves
vides.
Al seu llit de mort, Neus Català, dibuixa un somriure de supervivent
i es caga en totes les seves vides.
En
totes
les
seves
vides.....

Marc Freixas

Com és el verd

Com és
el verd de qualsevol parc
per on la gent hi passeja
cercant la calma i el silenci?
Hi ha aquesta mena de tranquil·litat?
Penso que tot
és com volem que sigui,
i aquest poema,
ple com el vent suau
que l'acompanya, 
m'ho acaba de dir
i escriure
i confirmar.

Marina Antúnez

Abril

Mes de dracs, roses i pèsols,
vermells pujats, verds vius i besos,
bitxos petits, pigats, volen sorpresos
sobre jardins daurats i cels estesos.
 
Extens llit de roselles, margarides i gira-sols,  
la vida es prepara per la gran bacanal,
quin descarat excés tribal,
cromatisme verbal.
 

Joan Vinyoli

Als elegits

 A vosaltres, els qui del sofriment
sou elegits per a les altes proves,
com us escolto quan calleu i em deixo
penetrar pels laments que mai no heu dit.

Plens en excés de forces abatudes, 
plors ofegats i dominades ires, 
els ulls, les mans, com en ruïna, parlen 
d’imperis destruïts per sempre més.

Sóc terra que vol ésser fecundada 
pel riu amarg que neix en vostre cor 
i, compartint el greu dolor, lloar-vos, 
a fi que us retrobeu, transfigurats. 

Salvador Espriu

Baralla de dos cecs captaires

Per negocis rivals 
de cantonada, 
estrategs de la nit 
ara combaten.

Un inútil fanal 
il·luminava 
aquell odi brutal 
de mans i plagues 
blanquinoses dels ulls 
sense mirada.

S’escometen tots dos, 
garrots enlaire: 
ferocitat atroç 
de brontosaures. 
Aguditzen sentits 
d’oïda i tacte, 
cautelosos, subtils, 
per situar-se 
en el terreny potser 
més favorable 
al resultat final 
de la topada.

No falla ni un sol cop 
l’endevinada 
de l’ombra contra l’ombra. 
S’esbotzaven 
els cranis afaitats 
—pedra picada— 
i fins el moll de l’os 
de l’espinada.

Després de llarga estona 
de baralla, 
un d’ells cau fent un crit 
als peus de l’altre 
i no es belluga més. 
Tot ple de nafres, 
el vencedor s’ajup 
orientant-se 
per la sang que s’escola 
del cadàver. 
La roba va palpant 
amb molta pausa, 
davalla vers l’infern 
de les butxaques 
i el buida del pecat 
de la xavalla. 
 

 

Marià Manent

Trèmula llum, olor de vinyes

Trèmula llum, olor de vinyes, flabiol 
d’un rossinyol ardent, que es lamenta i oblida. 
Casta entre els arbres com una verge adormida, 
una línia de blats ondula en el pujol.

Pur ocell de la nit, que l’estel esgarrifes 
amb l’ànima sonora i plena de lament; 
les roses mortes fan com pàl·lides catifes 
on es perd, errabunda, la llum del pensament.

Vora el plor d’un estel hi ha el perfum d’una rosa 
silenciosa i tímida, sota un cel massa pur. 
Et donà més aroma aquest plor de l’atzur, 
oh casta melangia de l’ànima reclosa!

I, mentre sobre el pit de cada Primavera 
ton plor serà immortal, pur ocell de la nit, 
morirà imperceptible el meu plany, esvaït 
vora un doll de perfum, oh ma rosa lleugera! 

Carles Riba

Inscripció secreta

Aquí es besaren 
dos amants, com de sobte 
no coneixent-se: 
fora del temps, dels rostres, 
en la memòria pura.