Gabriel Ferrater

El lleopard

Llotges obertes a la mar daurada.
Falcons de coll febril. Noies pageses,
per venir a l'alcova del senyor,
porten collars, arracades i anells
d'or hieràtic. Clergues nus d'acer,
óssos tentinejant entre els tapissos,
riure de llima del foll. Els grans porcs
et duien a l'ullal l'estrip de mort,
i la mà teva els ha arrencat l'escrot.
Llunes i flautes dins els teus jardins.
No hi pensis més. Esperes la visita
del teu diner. Guantat com sempre, gris,
t'ha de llegir les xifres que per tu
són la Llei. Si ho demanes, amb veu sorda,
repassarà la llista de les coses
que ell, el submís, et permet. Potser sí
que en un extrem del parc, pots fer posar
la gàbia, i tenir-hi un lleopard.
Cridar l'atenció? No gens. El xòfer
li donarà el menjar. Cada matí
tu hi aniràs, a escoltar com s'escruixen
costelles de vells pencos. Tot el temps
fumaràs àvid, i tornat a casa
tindràs pressa a passar-te per les mans
molta aigua de colònia. Les bèsties
puden tan fort. Hauràs d'apujar el sou
del xòfer. Ara sap, cada matí,
que al cor del ric hi grunyen passions
ennuegades com les que ell, de nen,
sentia rogallar en la nit dels mísers,
quan dormia a la cambra dels seus pares.

Marina Antúnez

Tardor

Benvinguda llum quan no és estació
sinó força que de dintre fuig
per explorar nous camins defora.

Moments incrustats descansen
i l’estiu se’n vola ben amunt
i una fulla ve a despertar-me.

Cau com ploma al meu damunt
daurada, vermell profund,
i d’una lleugeresa extrema.

M’impregno de bosc,
de molses i pins,
de líquens i terra,

i el crec-crec de les branques
que fan el llit als turons
els musica la calma.

Mentrestant, deixar fer la natura
i fer el camí discretament
per no molestar la vida.

Gabriel Ferrater

La vida furtiva

Segurament serà com ara. Estaré despert,
aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador
que surt d'un pou, em pujarà
des del silenci de tota la casa, brusc,
el ronc de l'ascensor. M'aturaré a escoltar
el bufeteig de portes de metall, i els passos
del replà, i endevinaré l'instant
que arrencarà a tremolar l'angúnia del timbre.
Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,
que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.

Quim Ponsa

Present d'indicatiu

Sóc.
Vaja, crec que sóc,
de fet ahir pensava que era,
i aquest matí en llevar-me, era.
Ara, de fet, cada minut que passa,
penso que no sóc tant, ni sóc tan poc,
però, què carai!, en el fons sé que sóc,
encara que molts no vulguin que sigui,
i intentin que deixi de ser el que sóc.
Però jo, tossudament sóc.

L'únic problema és que, malgrat ser,
no sé què sóc.

Gabriel Ferrater

Dues amigues

Tant de sol als turmells,
de mar llisa i daurada.
Agafades de mans,
no es diuen res. Carrers
d'homes rancuniosos
perquè no hi ha cap home
com ells, que elles coneguin.
Ara no van enlloc.
Tornen del sol. Travessen
tardes llargues, carrers
de mots incomprensibles.
No s'enduen records.
Volen només saber
que s'agafen de mans
i van juntes, per un
carrer de l'estranger.

Glòria Bassols

Tast de bosc altempordanès

(segon Premis Poemestiu La Vinyeta 2019)


L’atac potent 
de l'alzinall, el pi, els romanins
en terres aspres i inquietes
amb aromes de mar i puixança
i molta bravor balsàmica,
en passant pel nas,
recorda la grandesa 
ardida de l'Alt Empordà.

Mentre es desplega 
una fresca simfonia
d'intensitats de vent
i d'aus fent camins de cel
que insinua les latències,
fa tancar els ulls
i obliga a inspirar
l’embruix d’aquest país.

És el regal d’un instant,
un interval d'afirmació,
que desemboca
en un final etern
~racó de memòries,
encontre amb l'origen~
amb un fons deliciós,
únic i inoblidable.

Un tresor!
 

Gabriel Maria Pérez

Quatre mil dos-cents petons

Quatre mil dos-cents petons
et donaré suaument,
sense estalviar regalims tendres
per tota la teva pell,
porus a porus.

I em recordaràs durant algunes nits,
com si t'hagués transitat un corrent altern
de molts amperes...,
però de sigil·losa intensitat.

Quatre mil dos-cents petons
plens d'argent i mel;
tots per a tu, sense pausa ni defalliment.

 

Marta Pérez i Sierra

IV

Sagno les teves hores pintades
d'impossibles. I no hi ha res. Ni desig.
Ni espera. Ni turment. No hi ha res.
Unes sabates sense cordar abandonades.
Una verge de plàstic plena d'aigua
beneita. Pols al llom d'uns llibres vells.
Una font d'aigua mineral a la roca de
Burriac, que ja no goteja. Una nena amb
trenes envestida per una bicicleta. No hi ha.
Res. Ni un somni. Només tu.

Gabriel Ferrater

El secret

Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim
estiu. De bon matí, abans que el telèfon
no ens cridi a platja o bosc, ens n'anirem.
Prendrem el tren més lent, i baixarem
a la tercera estació, en un poble
de terra sense verds. El disc vermell
d'una taverna ens donarà el senyal.
Creurem. Ens asseurem, i tot el dia,
mirats pero sense mirar, ens prendrem
la tèbia cervesa del silenci.
Tornarem ben segurs que cap record
no ha nascut en nosaltres. Quan trobem
el primer amic, comprendrem que aquell dia
ha estat el del prodigi, que s'han dit
el mot senzill i just, i tothom riu.
Riurem també, i guardarem el secret.
I sobretot després, quan els turmenti
d'haver-se descobert que no es volien
tal com eren i hauran tornat a ser,
i s'agermanin tots en l'odi mutu,
callarem. Que no sàpiga ningú
que no vam dir ni sentir res. Que puguin
odiar-nos també, fraternalment.

Daniel Ruiz-Trillo

L'Àgatha al sofà

No puc dormir,
no puc descansar,
no puc pensar,
tot el meu univers és l'Àgatha al sofà.

No puc estudiar,
no puc fer deures,
no em concentro,
només veig l'Àgatha al sofà.


Cada mos és un follet,
cada torrada és un tros de bosc,
cada tall de pernil és un tros de vida,
cada pam de taula és un món per descobrir.

Miro endavant i veig un home amb un gran cor,
miro a la dreta i veig un mestre dels endollables,
miro a l'esquerra i veig el meu amor
i, més a l'esquerra encara,
l'Àgatha al sofà.

Marina Antúnez

Corsecada

Aquí on algunes paraules són reals trio una pedra on jaure.
I deixo que passin les hores. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. I prou. Silenci.
Pensar: qui soc? Què vull? D’on vinc? A on vaig?
 
Les flors que abans regava s’han corsecat
i amb la manca d’humitat han perdut la vida.
Els pètals marcits s’han rendit. Destí fatídic.
 
Desapareixen pel vent, i pel temps, i per la desídia.
Corsecat el vent, el temps, la desídia i el cor.
Tristesa sense llàgrimes.
 
I de sobte, una boira espessa cobreix el cel i entre la pluja.
I em xopa la cara. De gotes que ara són llàgrimes.
I ploro. Molt. Profundament.
 
A la terra molla, al cap d’uns dies, s’hi enfila una tija.
Com un riu. I reneix una flor. La vida,
l’únic riu del món amb més d’un corrent d’aigua.
 

Joan Vinyoli

El campanar

Sovint, sovint, com per la dreta escala
d'un campanar, fosca i en runes,
pujo cercant la inaccessible llum;
ple de fatiga dono voltes,
palpants els murs en la tenebra espessa,
graó rera graó.

 

Però de temps en temps,
sento la veu de les campanes,
clara i alegre, ressonar,
tocant a festa allà en l'altura,
i veig per la finestra en el silenci
de l'alba els camps estesos, esperant.

 

Aurores de la infància, com us trobo
llavors, ah, com encara dintre meu,
una llavor de joia perdurable
pugna per fer-se planta exuberant!
Com crides, infantesa, en les profundes
capes del cor, com, de genolls, et trobo,
Déu meu, llavors, tornat pura lloança!