Tots els poemes

Joan Salvat-Papasseit

Mester d'amor

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.
No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa't besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.
¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.
Vés al poema sencer
Joan Vinyoli

El guany

Mai no et rendeixis.
Gira't del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.

Entra
mar negre endins i baixa al fons.

Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.
 
Vés al poema sencer
Carles Riba

Penso en el cor

Penso en el cor -i en l'orient
de la perla encara marina;
en el somni que l'endevina
i que l'ull massa ric desment.
Cap triomf no pesa en el vent
i, juntes, al buf que hi declina,
s'esborren l'onada divina
i l'aventura vehement.
¿D'on venim, que no fos tornada?
Com una absurda enamorada,
la vida ens fa plorar el passat.
¿On tornem, que no fos naixença?
Vivim de mort, i no ens és grat;
morim d'amor, i no s'hi pensa.
 
 
Vés al poema sencer
Joan Maragall

Excelsior

Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil.la
aigua mansa de cap port.
Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.
Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.
Fuig-ne de la terra immoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.
Fora terres, fora platja,
oblida't de ton regrés:
no s'acaba el teu viatge,
no s'acabarà mai més.
 
Vés al poema sencer
Joan Salvat-Papasseit

Dona'm la mà

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu


ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Vés al poema sencer
Joan Maragall

La fageda d'en Jordà

Saps on és la fageda d'en Jordà ?
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i pregon
com mai més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, pregon i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot el món
en el silenci d'aquell lloc pregon,
i no pensa en sortir o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!
 
 
Vés al poema sencer
Carles Riba

Que en el cant

Que en el cant sigui baix el bes
i astut el cor en l'abraçada:
el cor vol més, vol en excés,
i en el do rebut es degrada.
Abans dels teus ulls, estimada,
¿hi ha un amor que, dolç, me'ls creés
que me'n fes uns camins d'onada?
¿Uns ulls per l'amor de després?
Dóna't perquè tot recomenci
ordit en perills de silenci,
virginal d'un foc absolut;
com, passant de l'illa inaudita,
qui s'exalta al somni volgut
en la perla ardent que l'imita.
Vés al poema sencer
Daniel Ruiz-Trillo

Llavors

Llavors devia tenia dotze anys,
un dia i set mesos quan
el futur era una porteria
de futbol i el món
acabava el 28 baixos
del carrer de l'Alzina,
on fèiem la innocentada
de trucar i arrencar a córrer.
Llavors, no m'imaginava
ni el gust dels teus llavis
ni el color dels teus ulls,
i l'única música que coneixia
era la de Duncan Dhu.
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Esquinç

Porto posat l’esquinç al peu sense sutura
marejant metges i perdius i això no es cura.

La sang s’ha cuit fins a tornar-se dura
i passa el temps i passa i això no es cura.

Camí de massa ampla tessitura
estintolada encara sobre la corda insegura.

En aquest devenir no hi ha dretura
esquerdats gemecs i això no es cura.

Del desig de curar-me en tinc fretura
i del vestit que estreny en desfaig la costura.

Sentint fred a la pell i ja tota nua
obro les mans, les ales, per agafar altura.

Sense tocar de peus a terra curaré la malura
a veure si així això es cura. 
Vés al poema sencer
Francesc Parcerisas

Sarajina

Tenies unes sabates amb alts talons,
grans arracades, tres mocadors i dues jaquetes, 
per passejar-te tranquil·lament.

Tenies un jardí per als dies de festa,
un vestit, i l’ampla finestra oberta
per pentinar-te públicament.

Tenies l’amor dels homes i llur argent,
gran experiència, gran clientela,
sempre guanyada honestament.

Tenies més que les dones
que només tenen el Sagrament.

Vés al poema sencer
Glòria Bassols

Capvespre de coure a Terrafort d'Empordà

   (2n premi als Premis Poemestiu La Vinyeta 2019)

En roja vesprada de tardor, a dins la mirada,
un matís exaltat d'una fembra de foc i cel,
que, com l'aram, s'afaiçona des de l'arrel,
fa transmissor d'energia i insinua l'albada.
Al Terrafort d'Empordà fa vent de música.
A ponent de la mar, un noble coure antic,
que destil·la repòs i una jornada ja marcida,
desafia memòries i la llei de l'oblit.
En roja vesprada de tardor, al món un color,
el que accepta conquerir el foc i els instants,
per engendrar virginals rosades dins el cor,
després de nits d'estrelles, carícies i cants.
Al Terrafort d'Empordà, s'alça damunt del plom
un mirall de teulades, i s'esvaeix aquell gris
que se'ns apodera quan no sabem qui som,
perdem el gest i ens turmenta l'anhel de paradís.
Vés al poema sencer