Miquel Costa i Llobera

Cala gentil

Sobre la cinta de blanca arena, 
que besa l’aigua de cèlic blau, 
grans pins hi vessen a copa plena 
olor de bàlsam, ombra serena, 
          remor suau... 
Oh, dolç estatge de bellesa i pau!

Un aquí troba la llum més clara, 
les colors vàries de to més viu; 
pura delícia de tot s’hi empara, 
i sol o lluna mostrant la cara, 
          tot hi somriu... 
Oh, de mos càntics inefable niu!

Per puigs i serres s’acaramulla 
frondós boscatge de verd etern, 
que eixa floresta de vària fulla 
la tardor trista mai la despulla, 
          ni el fred hivern... 
Oh, Paradís que apar al món extern!

Si aquí s’acosta qualque mal dia 
de nuvolades amb negre estol, 
sols hi duu tendra melancolia, 
com una verge sense alegria 
          que en pau es dol... 
Oh, bon refugi de callat consol!

Aquí, ben jove, pensí abrigar-hi 
un niu d’humana felicitat; 
després de tomba vaig somiar-hi 
a on tindria més solitari 
          repòs més grat... 
Oh, lloc per vida i mort fantasiat!

És que en la calma de tals paratges 
tan dolç és viure, veure i sentir, 
i vora l’aigua de purs miratges 
al ritme eòlic d’aquestes platges 
          tan dolç dormir! 
Mes jo tal sort jamai dec posseir.

Què hi fa? D’aquesta cala opalina 
prou el misteri n’hauré gustat, 
mentre ara, a l’hora que el sol declina, 
m’hi sent confondre dins la divina 
          serenitat... 
Oh, dolç moment; oh, glop d’eternitat! 

Jacint Verdaguer

L'emigrant

 Dolça Catalunya, 
     pàtria del meu cor, 
     quan de tu s’allunya 
     d’enyorança es mor.

                             I

Hermosa vall, bressol de ma infantesa, 
               blanc Pirineu, 
marges i rius, ermita al cel suspesa, 
               per sempre adéu! 
Arpes del bosc, pinsans i caderneres, 
               cantau, cantau; 
jo dic plorant a boscos i riberes: 
               adéu-siau!

                           II

¿On trobaré tos sanitosos climes, 
               ton cel daurat?, 
mes ai, mes ai!, ¿on trobaré tes cimes, 
               bell Montserrat? 
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona, 
               ta hermosa Seu, 
ni eixos turons, joiells de la corona 
               que et posà Déu.

                           III

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare, 
               no us veuré més! 
Oh, si al fossar on jau ma dolça mare 
               jo el llit tingués! 
Oh mariners, el vent que me’n desterra, 
               que em fa sofrir! 
Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra, 
               que hi vull morir! 

Miquel Martí i Pol

Bon poca cosa tens

Ben poca cosa tens:
La taula i uns quants llibres,
l'enyor d'ella, que és lluny
i tampoc no l'oblides,
i aquest silenci, dens
de paraules no dites.

Si ara escrius, a recer
de tanta melangia,
et perdràs pels camins
d'una tristor benigna,
la veu se't tornarà
poruga i malaltissa
i a cada mot creuràs
que perds un tros de vida.

Deixa-ho tot. Al carrer
fa una tarda tranquil·la.
Camina. Hi ha gent
per fer-te companyia.
No et refusis a cap
dels horitzons que et criden.

Quan tornis, tot serà
més assenyat i digne.
No hauràs oblidat res
–no és més lliure qui oblida–,
però duràs les mans
plenes de llum fresquíssima.

Joan Margarit

Coneixement

Cavar entre les pedres, els terrossos
i les arrels que mai no arrencaràs.
Però aquest és el preu del que és profund.
Cavar és religiós.
És una forma de bondat.
Cavar de nit. Després agenollar-se
i aixecar els ulls a les estrelles
sabent que cal buscar-ho tot a terra:
com construir una casa, com escriure un poema.
I fins i tot des d’on tornar a estimar
en aquest temporal de la memòria.

Joan Brossa

Final !

—Havies d'haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d'assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t'havia d'haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d'un arbre al fons d'algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t'esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d'aquell juliol.

Però l'has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!—

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d'Europa,
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

Marta Pessarrodona

Per si algun dia no pots creure res

Per si algun dia no pots creure res 
d'allò que de mi et diuen, 
i els mesos d'hivern són més llargs que mai 
o la calor enganxosa d'estiu dura massa.

Recorda: ens vam estimar. 
No vam sentir ni rellotges, ni campanars, 
ni timbres, ni telèfons, ni la remor 
de l'amor nostre ferint-ne d'altres.

Per si algun dia no puc creure res 
teu –una imatge com tantes 
en la multitud imbècil d'un còctel– 
i te m'acosto, i emmudeixo, i corro.

Recordaré: ens vam estimar. 
Una guspira ho va encendre; 
i el foc cremava com abans, 
i després era bo de veure les brases.

Per si algun dia ens sembla 
una anècdota, només un incident. 
Recordaré: vaig sentir-me viva, 
encara que m'entesti, 
per sempre més, a negar-ho. 

Miquel Martí i Pol

I sobretot no oblidis

I, sobretot, no oblidis que el teu temps
és aquest temps que t’ha tocat de viure:
no un altre, i no en desertis,
orgullós o covard, quan et sentis cridat
a prendre part, com tothom, en la lluita,
car el teu lloc només tu pots omplir-lo.
 
Creix, això sí, en la llengua la tribu,
mot a mot, fidelíssim,
i en l’esperit de revolta que alerta
la teva gent contra la defallença,
perquè en tu s’acompleixi, poc a poc, el futur
i mai no et trobis desvalgut i sol.
 

Miquel Martí i Pol

Molt he estimat i molt estimo encara

Molt he estimat i molt estimo encara.
Ho dic content i fins un poc sorprès
de tant d'amor que tot ho clarifica.
Molt he estimat i estimaré molt més
sense cap llei de mirament ni traves
que m'escatimin el fondo plaer
que molta gent dirà incomprensible.
Ho dic content: molt he estimat i molt
he d'estimar. Vull que tothom ho sàpiga.
Des de l'altura clara d'aquest cos
que em fa de tornaveu o de resposta
quan el desig reclama plenituds,
des de la intensitat d'una mirada
o bé des de l'escuma d'un sol bes,
proclamo el meu amor, el legitimo.

Marina Antúnez

El llarg aterratge

A l’altre costat del doble vidre
la finestreta no s’obre,
l’ombra de la càpsula pinta l’asfalt
i desdibuixa el llibre.
 
Sento la comporta que s’obre
i les rodes trepitgen, fregades,
l’arribada que no vola,
la que es cronifica.
 
A l’altre costat del doble vidre
ja no hi ha cel blau ni boira
hi ha llums artificials i plou,
no em plau aquest aterratge.
 

Joan Alcover

Record de Sóller

Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa...
Ja coneixeu la vila d'ombrívols carrerons,
la rica vall de Sóller, entre serrals estesa,
on totes les vivendes tenen un hort al fons.

 

Era senyor de casa el somni de la sesta;
la posadera em feia senyal de que emmudís,
posant-se els dits als llavis; una verdor xalesta
pel portaló guaitava com auri paradís.

 

L'hort m'oferí refugi, capçal la soca blanca
del taronger; en l'herba em vaig tombar; l'eixam
d'insectes, com espurnes, brunzia per la tanca,
i em feia pessigolles al front l'espès herbam.

Eren les verdes tiges profunda columnada;
filtrava, ran de terra, l'esguard per allà endins;
dansaven les corol.les de fulla acarminada,
com baiaderes entre pilars esmaragdins.

Llavores un misteri per mi es va descloure,
torbant la fonda calma del cor adolescent:
entrà una jovenesa amb els cabells a lloure
que un raig de sol feria com nimbe resplendent.

Amagatall cercava per treure's una pua
del cos; a totes bandes girà l'ull inquiet;
s'alçà la falda roja, mostrà la cama nua
que més amunt tenia una blancor de llet.

Mon cor, davant la casta nuesa, va suspendre
son ritme; una calrada bullenta vaig sentir;
l'esglai que sentiria la bergantella tendra
que es creia tota sola, si s'adonés de mi!

I el nin va tornar home... Quin esperit dins una
espina de figuera de moro va saltar
a l'abscondit ivori de l'Eva, tan dejuna
de dar-me el fuit de l'arbre simbòlic a flairar?

Mai més l'he retrobada; i veig com aquell dia,
fa quaranta anys, la nina que no em coneix tampoc,
i el món d'una edat nova, inconscient m'obria,
incendiant la porta sense percebre el foc.

Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa,
vos que caceu libèl.lules en la presó del rim,
prenent-les per les ales amb tanta subtilesa
que no se perd ni un àtom del matisat polsim.

Joan Maragall

La sardana

La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil.la,
ja volta altra volta a la dreta dubtant
i se'n torna i retorna intranquil.la,
com mal orientada l'agulla d'imant.
Fixa's un punt i es detura com ella ...
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.

La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

No és la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d'altres desaparellant:
és la dansa sencera d'un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument se deslliga;
desfent-se, s'eixampla, esvaint-se al voltant;
cada mà, tot deixant a l'amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella!
Tot ma pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

Màrius Torres

El temple de la mort

Com un poble d'ocells, fills de la llum eterna,
des dels pòrtics del temple d'un déu abandonat,
o cos meu, la meva ànima, sedent de claredat,
guaita enfora, a l'espai on la vida governa,

no pas dins teu, al trist recinte humit i gras
on regna, entre la fosca que glaça les palpebres,
la Mort, la immunda Mort, oferta en els altars
a un culte corromput de runes i tenebres.

La Mort - tots els camins que arriben fins a Déu
passen sota els teus arcs, o portal de misteri -.
Ah, qui pogués morir sense agonia, lleu,
cara a la sola llum, a l'esplendor aeri,

alegre, lliure, net com el vol d'un ocell,
travessant l'arc més alt a frec de capitell!