Joan Margarit

No hi ha aparat

No hi ha aparat en el ponent, a l'illa.
Queda un verd tendre als ametllers i parres
i un argentat llunyà a les oliveres.
Els murs de pedra tenen transparències
d'oblit i el cel, il.luminat pre l'aigua
immòbil però viva dels aljubs,
té el color exacte de la tolerància.
Sols queden breus esclats als llocs més alts,
com aquesta flor roja al magraner
que s'exalta amb el raig de sol que sotja
durant un temps molt breu entre uns balustres.
No hi ha aparat en el ponent. Conec
la dignitat d'aquestes hores baixes.

Joan Margarit

Hauràs de tornar a escriure

Hauràs de tornar a escriure
l'obscur epíleg de la teva lògica,
ja que ignores, encara, noms d'ocells
I d'eines oblidades de conreu.
El déu de les mans buides ha tornat
cercant el que no has escrit encara.
Hauràs de prendre al desencís la pròpia,
desitjada grandesa, ja que, sempre,
a les teves històries hi surten
columnes i ponents,
un vell costum de solitari.

Joan Brossa

Personatge

L'ardidesa del Cid
L'autoritarisme de Felip II
La voluntat d'imperi de Carles V
I el cul i la veu d'Isabel la Catòlica.

Carles Riba

Joventut llunyana

Joventut llunyana,
a tot compromesa:
l'esperança apresa
m'ha semblat menys vana,
ara que la ufana,
vaga maduresa
per delicadesa
res ja no demana.
I és tot tan senzill,
quan en el perill
ets l'heroi que salva,
Crist! O brusc buidant
l'àmbit foll d'una alba,
omples Tu el llevant!  
 

 

Joan Vinyoli

Aplec

He vist anar i he vist tornar, de lluny,
aplecs de gent -estendards i cridòria-
pels flancs de la muntanya.
Berenaven, bevien, ballaven excitats.
Més tard els homes han cobert les noies
esbojarrades, d'anques d'euga,
mentres el cel es feia roig.
Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre
la closca del cervell, no miris
rajoles amb ocells ni vidres decorats,
no masteguis el pa de la paraula.
Uneix-te a tots. Inventa't l'alegria.

Joan Salvat-Papasseit

Arquer d'amor

Si et veia la sina
veia dos fitons;
oh, deixa'm, amiga,
que provi el meu pols.
Si un pit et sagnava,
beuria la sang;
si et sagnava l'altre,
amb les dues mans.
Obre ben bé els braços
i acluca bé els ulls:
si la carn no es bada
la vida s'esmuny.
Quan sentis ma boca
aguanta l'alè-
t'estremiràs tota
i és quan jo et prendré.
Amiga, la vida
és una cançó.
Jo canto ta sina,
arqueret d'amor.
 

Carles Riba

El cant em mena

El cant em mena, i animals estranys
em volten purs, avesats a servir;
els reconec per fills del meu destí,
dolços al foc i fers als averanys.
Ja per la mort no em calen torsimanys:
és vida amunt que torna el meu camí;
si el que he après no fruitarà per mi,
el que he viscut no es comptarà per anys.
Sento absolut com el meu pas el món:
la llum revela el crit del cor pregon
i n'és la mida. ¿En què la saviesa
valdria? Folls actes meus que m'heu fet,
canilla ardent, us passo el magne plet;
i ens omplirem d'amor com d'una presa.
 

Joan Brossa

La llima dins el pa

Sonet, voldria omplir la teva gerra,
fer-te baixar suau cap a la rima,
condimentar-te amb herbes de la terra,
desfer-te la cotilla que t'aprima;
arraconar forats cap a l'esquerra,
marcar amb petjades la teva tarima,
dar fe del pas dels astres que soterra;
al pa dels mots, però, trobo una llima.
No et vull cuiner, sonet, antiga copa
de rimes. Jo, que escric la fruita amb vida,
no vull prendre la mida a l'alta lluna
ni enterrar l'ombra sota els rocs. Sé d'una
saliva sense nusos; descosida
del teu estoig de roba em ve a la boca.
 

Joan Maragall

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, 
la veu d'un fill
que et parla en llengua 
no castellana;
parlo en la llengua 
que m'ha donat
la terra aspra:
en'questa llengua pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.
T'han parlat massa dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries i els teus records,
records i glòries només de morts:
has viscut trista.

Jo vui parlar-te molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes vida és la sang,
vida pels d'ara i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies a morts els fills,
te satisfeies d'honres mortals,
i eren tes festes els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos marxar replens
dels fills que duies a que morissin:
somrients marxaven cap a l'atzar;
i tu cantaves vora del mar
com una folla.

On són els barcos? On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, no tens ningú.
Espanya, Espanya, retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva't, oh!, salva't de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? no et veig enlloc,
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
 

Joan Salvat-Papasseit

Paisatge

Ara a les nits al Pirineu
sembla nevar de tanta lluna
-és cert que als pics hi ha encara neu
i és cert també que ho fa la pruna
tota florida que ara es veu.
Sembla quieta i va brunzent
tota empolvada de fortuna,
mira's a l'aigua d'un torrent
i es veu ben blanca
però és bruna
que els roquissers senten turment.
Diu la granota el seu cant ronc
-cant a la molsa i a la runa-
i sembla un home cada tronc,
fidels soldats que té la lluna:
soldats que amaga el núvol bronc.
Cada filera és un camí,
llances esteses una a una;
si el núvol bronc passa per 'quí
cada filera pren tot d'una
l'aire d'emprendre un nou destí.

Joan Maragall

La ginesta

La ginesta altre vegada,
la ginesta amb tanta olor,
és la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
la tisora va en renou
desflorant tanta hermosura
fins que el cor me n'ha dit prou.
Amb un vimet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a córrer avall. 

Carles Riba

Tot el que he perdut

Tot el que he perdut
que mai no sabré,
tot el que no sé
i que m'ha valgut,
és nu i absolut
sota un vel darrer;
però el cor s'absté,
com si fos virtut.
Exulteu, amants!
¿Somriuríeu, sants,
de l'atroç gaubança,
de tant d'indiscret
temptejar el secret,
de tanta esperança?