Tots els poemes

Carles Torner

A la ciutat blanca

¿Qui sap, quan cau la nit, quin és l'origen
d'aquesta lleu, discreta i fràgil tàctica
de l'amistat -que amb tant de temps té pràctica-
quan ens teixeix creixents globus d'oxigen

al fons dels ulls embriagats? Cadència
intermitent d'esglais i goigs maldestres,
humans, d'estar per casa, ens fa mestres
i alumnes bons d'amor i paciència.

Hi ha tants, tants ulls, tots escampats per l'aire!
Micos i llops, dracs, porcs, bruixa lilosa,
dimonis, reis i un sol que neix al caire

de mitjanit. ¡Quin guirigall d'arpegis
tan estimats!
Lent, sol, sóc la filosa
que en mans d'amics teixeix làbils fils regis.
Vés al poema sencer
Cèlia Sànchez-Mústic

Taques (I)

Avalot d'esperits
que prorrompen dels llimbs
per fer-se veure.
Prenen hostatges:
la sang, la tinta o el cafè.
S'hi escuden i s'estimben
contra bruses, llençols
i cobretaules.
O qualsevol matèria
que els deixi emetre
senyals de foc.
Pregàires indelebles
espargides en la Terra
que taca l'univers
del cos d'un déu
que viu en el replec
d'una altra taca
d'un altre déu
de llet, de fang o de carmí.
Vés al poema sencer
Susanna Rafart

T'he pensat com un trànsit

T'he pensat com un trànsit:
riba emergent que emploma
la carn amb el ciment,
l'anhel de veure i veure't
en dunes de ciutat
damunt d'un llit
que emprima
les teles seduïdes
com el mirall d'un camp
nevat de primaveres.
T'he pensat com un àmbit
ateserat per rebre
el llevat i la sal
portats d'una altra terra.
T'he pensat com l'audàcia
justadora de l'au
filadora de l'aire
en un cercle tancat.
M'he vestit per pensar-te
en l'ombrívola cambra
com qui vol quietament
subornar el seu present
i fer-ne recordança.

 


T'he pensat com la llum.

 

 
Vés al poema sencer
Lluís Llach

Cal que neixin flors a cada instant

Fe no és esperar,
fe no és somniar.
Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d'un record passat.

No esperem el blat
sense haver sembrat,
no esperem que l'arbre doni fruits sense podar-lo,
l'hem de treballar,
l'hem d'anar regant,
encara que l'osada ens faci mal.


No somniem passats
que el vent s'ha emportat.
Una flor d'avui es marceix just a l'endemà.
Cal que neixin flors a cada instant.

 

Fe no és esperar,
fe no és somniar.
Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d'un record passat.

 

Enterrem la nit,
enterrem la por.
Apartem els núvols que ens amaguen la claror.
Hem de veure-hi clar,
el camí és llarg
i ja no tenim temps d'equivocar-nos.

Cal anar endavant
sense perdre el pas.
Cal regar la terra amb la suor del dur treball.
Cal que neixin flors a cada instant.


 
Vés al poema sencer
Eudald Puig

Fe

El rellotge penja del mur.

 

El temps ja té un bell altar i una corda
precisa.

Tots els vells es van agenollant
i remenen terra amb les mans;
cerquen l'antiga nissaga dels redemptors.
Un d'ells n'acoltella un altre per pietat.

Són plens de fe.

 

Les noies han portat flors d'espadella
i l'alt pinacle d'atzavara,
quan floreix davant la carrossa mortuòria.

 

Quan tots els presents resen, ebris,
les benaurances i el rosari,
els cancerosos solen mori dolçament.

 

S'il.lumina el rellotge al vespre.
Tot es perd dintre la plàcida nit.
Vés al poema sencer
Miquel Martí i Pol

Nadala

Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l’Infant
i els tres Reis i l’estrella.
 
Hem obert innombrables camins,
tots d’adreça a la cova,
amb correus de vells pelegrins
-tots nosaltres- atents a l’auster caminar de la prova.
 
I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
de la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.
 
I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l’infant i de tots en la nit de la gran meravella
Vés al poema sencer
Miquel Martí i Pol

Alguna cosa lleu

Alguna cosa lleu i poderosa
que qualsevol paraula fa subtil
com si fos dita amb una veu molt íntima.
Això sol ser Nadal, i la tendresa
que s’instal·la, tal volta agosarada,
al lloc mateix on, dia rera dia,
hi creixen el neguit o bé l’enveja.
No dura tanmateix la meravella
i el vent d’any nou s’endú de cop els somnis
i malfereix quasi tots els propòsits.
I jo em pregunto: ¿podem dir-nos bons
si ho som només a toc de calendari?
Vés al poema sencer
Miquel Martí i Pol

Nadala

Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l'Infant
i els tres Reis i l'estrella.
Hem obert innombrables camins,
tots d'adreça a la Cova,
amb corrues de vells pelegrins
-tots nosaltres- atents a l'auster caminar de la prova.
I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
de la mula i el bou i l'Infant i els tres Reis i l'estrella.
I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l'Infant i de tots en la nit de la gran meravella.

 

Vés al poema sencer
JV Foix

Ho sap tothom i és profecia

Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m’acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L’aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d’una establia
Tota d’arrels, al fosc d’un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d’albat,
Criden per l’ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.

[…]

Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre’s.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.
Res no s’acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d’Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintà.

La gent s’agleva en la nit dura,
Tots anuncien l’aventura,
Les Illes porten el saïm,
i els de l’Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors del cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ha novetat.

Vés al poema sencer
Josep-Sebastià Pons

Aires de nadal

El cor dels ocells canta dins la nit;
la neu ha cobert dolçament els rasos.
Ara ve Nadal, Nadal blanc-vestit,
que dóna alegria a la gent dels masos.

El vent s’ha parat; jo no sé per què
el meu cor de nin reprèn sa volada.
La broma s’esborra; el cel és serè,
i brilla damunt tota l’estelada.

Cantaria els aires dels pobres pastors;
vestit amb samarra, jo caminaria,
per veure en la cova, entre resplendors,
l’infant que ha parit la Verge Maria.

Era en la Judeia; era cap-al-tard…
Maria teixia en la tarda blava,
teixia la llana i el seu somni clar,
per la bona nova que l’àngel portava.

Era cap-al-tard; la palmera d’or
eixamplava sa rama movedissa;
un gai rierol rajava dins l’hort;
somreia la Verge Maria feliça.

Oh tu, mon esposa, el meu hort tancat,
ma font segellada, mon esposa, vine;
el nostre Nadal s’apropa, nevat;
les campanes canten en la nit divina.

Vés al poema sencer
Marina Antúnez

El cor de casa teva

A prop de la finestra de frontera
t’espio de nit com una pantera
sento el rugit del tigre que s’esvera
quan ens torna a atrapar la nit.
 
El teu cos liana del meu com salvatge
el teu pit és nu, vell i desitjable
el meu és viu quan nu també t’encalça
i junts creiem que ens hem sentit.
 
De nit m’he despertat i compto els passos
del llit al menjador en compto fins a vint,
darrere meu sento el tic del rellotge
a la paret, batega el cor.
 
Vés al poema sencer