Tots els poemes

Quim Ponsa

Com la mare que em va parir

Avui, la tendresa m’ha tocat l’esperit.
M’he alçat femeninament rebel, com sempre
i m’he transformat en aroma de gessamí,
o en flor silvestre, plantada entre esbarzers.
M’he calçat les botes de trepitjar fort
i he sortit als carrers, avui liles i violacis.
He alçat el puny per la mare, les germanes,
les amigues, les companyes i els amics,
per les lesbianes, homosexuals i els hetereos,
per tothom que te per bandera la dignitat.
Avui, com cada dia, et reivindico.
Avui com cada dia et vull lliure.
Avui, com cada dia et vull segura,
riallera, feliç, esperançada. Antifeixista.
Et vull tant brutalment dona
com la mare que em va parir.
Vés al poema sencer
Quim Ponsa

Renaixença

Tinc tantes coses a agrair
que no se per on començar.
Vull agraït cada cançó 
cantada al vent, per cada puny,
per cada carícia i cada bes,
per cada agraïment cert, 
per cada orgasme regalat,
per cada orgasme robat,
per cada deixar-me anar, 
per cada crit revolucionari, 
per cada colze amb colze 
per cada carrer desbordat,
per cada mot de la mare, 
per cada gest del pare, 
per cada segon, minut , hora
amb les germanes i fills.
Vull agrair cada dia de tramuntana,
i també els dies odiosos de pluja,
cada boira gebradora i cada sol,
cada lluna plena i cada estrella,.
Agraeixo cada gol del Barça,
cada diumenge a l’Europa,
el meu dia del Sadar.
L’emoció de cada viatge a Euskalherria
i cada txuleton regat amb txakoli.
Cada dia de feina, amb companys estranys,
cada dia de feina amb amigues i amics,
cada llàgrima vessada, cada rialla,
cada somriure robat o produït,
cada poesia escrita i recitada,
cada poesia escoltada o memoritzada,
cada vetllada passada entre amics,
totes i cada una de les hores felices,
els caps d’any, els nadals, les pasques.
Tots i cada un dels amics trobats,
tots i cada un dels amics perduts,
els oblidats, també els enterrats.
Totes i cada una de les emocions
que m’han fet viure, riure, creure,
estimar, odiar, començar, acabar,
recomençar i tornar a acabar.
Gràcies per tot.
Sembla un comiat i només es
una nova renaixença...
Vés al poema sencer
Narcís Comadira

Escarabats

Lents, lluents,
per les coves més fosques
que ells mateixos excaven,
fan camí consirosos.
Senten l'altra presència?
Altres èlitres durs?
Dubten, retrocedeixen,
tots amb el seu fardell.
De cop,
hi ha un refrec instintiu.
Goig o dolor? S'ataquen
acarnissadament,
llancen sucs verinosos.
Una dansa macabra
de taüts xarolats.
Hi ha qui perd i qui guanya.

Tu mira-te'ls: recorda
que també et són germans.

Vés al poema sencer
Núria Garcia

Sonen els tambors

Sonen els tambors per carrers i places.
Com batecs punyents al cor...

Pom, pom, porom pom!

De nit, la dansa burla a la mort,
li ofereix l'altra cara, la seva, l'autèntica
despullada de carn, només ós.
És la dansa de les ombres
que cerca, entre llums blaves i torxes,
donar sentit a la vida, en el camí de la mort.

Pom, pom, porom pom!

Cinc esquelets dansen...

El petit porta el rellotge sense broques,
la mort, es presenta de sobte, 
sigil•losa, inesperada!

Un altre porta la bandera, 
eixa mort no té país, ni classe social, 
per tots és companya i destí,
una sola cara a la fí de cada història.

Hi ha el que porta la daga, que ens sega l'alè.

L'altre, la cendra, on un dia serem
pols d'aire en suspensiò a l'espera de ser: 
Ànima que opta al cel dels creients 
o cremar-se lentament en el clot de l'infern.

Jo preferiria un lloc més obert a passejar 
i menys etern.

Vés al poema sencer
Montse Cercós

Per camins de poesia

Per camins de poesia
passejo entre lletres.
Accentuant moments.
Posant punts suspensius a la vida.
On cada signe d’interrogació
esdevé una pregunta sense resposta
o que potser tan sols el cor coneix.
Cada exclamació 
es converteix en un record.
Poesia feta de comes i punts finals.
Per llegir-la una i altra vegada
en silenci, a poc a poc.

Continuo jugant amb les lletres
Atrapant la màgia amagada entre elles

Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Vergonya

Caic a l'esvoranc altra vegada,
sota terra ben a sota terra,
fonedissa la pell, les entranyes
i fins s'hi esmuny endintre l'ombra,
ser pols, ser boira, calç i sofre,
i que mori per fi la vergonya. 
 
Vés al poema sencer
Marc Freixas

Però tu

Però tu, que també sóc jo,
parla'm de fer-me la casa.
Que comenci per les passes, 
que segueixi el seu curs,
que tot vagi com ha d'anar
Després torna el meu jo,
que ja sé que també ets tu,
i em demano les arrels,
que són per on tot es refà
amb el lloc de viure.
Vés al poema sencer
Montse Pellicer

Confonc els mots

confonc els mots
em dupliquen les esperances
potser camino sense saber a on
ara mateix no tinc destí
em cauen les engrunes
i se'm reprodueixen els esvorancs
els dies em violen la pau
i atzarosa de mi camino
és la filigrana d'una nit sense acabar
però de retruc neix un sol
que em desvetlla
deuen ser les demandes del cor
que m'aturen per mirar-me
Vés al poema sencer
Isabel Ribera i Carné

En cada esclat de llum

En cada esclat de llum,
en cada so que sents,
en cada raig que escalfa,
en cada instant
hi percebs el moment...
no hi ha retorn pel temps,
ni màximes certeses,
tot és un moviment continu,
igual que la nit precedeix 
al dia, la llum a la foscor.
Cada pas enceta un nou camí,
cada alè un nou presagi.
Cal passejar-se pel viarany
de les incerteses,
viatjar per l'insòlit món
dels somnis,
perdre's i trobar-se...
com qui es buida per tornar-se
a omplir.
Vés al poema sencer