Tots els poemes

Josep Carner

El rústec villancet

Una estrella cau al prat,
una flor s’ha esbadellat,
tot belant juga el ramat
amb la rossa macaruia.

Al·leluia, cor lassat!
Al·leluia, món gebrat!
Al·leluia, Déu és nat!
Al·leluia!

Cap herbei té tenebror,
ni cap deu fa el ploricó;
no hi ha fred ni tremolor,
que un pas d’ala se n’ho duia.

Al·leluia en tot racó!
Al·leluia en tot dolor!
Al·leluia al pecador!
Al·leluia!

A Betlem van els infants
i els amics dant-se les mans
i els promesos i els germans
i la vella en sa capuia!

Al·leluia, vianants!
Al·leluia en nostres cants!
Al·leluia, catalans!
Al·leluia!                               

Vés al poema sencer
Jordi Vintró

Vida difícil

Era un dia d'abril, repeteixo.
La teulada brillava, molla,
i el cor, toquerejat de vagues
incipients reminiscències.

O era blava la lluna,
i el perfil que, amb una idea fixa,
petjava entre la pols en dansa.

O no era res d'això: era una carbassa,
quatre faves per sopar
i una ràdio insistent.
Vés al poema sencer
Jaume Pont

El foll

Tremola a l'esbarzer la veu amarga
de la garsa
Res més que el somni immutable o l'urc d'una vida
amb l'or espars als peus del viaducte.
El foll és mort.
Vola l'ànima amb l'erm acord dels estornells.

 
Vés al poema sencer
Susanna Rafart

Desar la llum

Desar la llum com una tela antiga
amb el paper que calla en el calaix
i obrir la veda de paraules certes
entre panteres negres com un puny.
Cercar en el mapa de les mans
camins tenaços cap a llavis lents;
tocar la sal del cos i fer-ne ribes
on encallar les pors i els seus inferns.
Podrir la fosca i veremar-la tota,
batre el silenci a cops com l'animal
lligat al sac d'un sacrifici breu;
no tenir res, però pensar com Déu,
infondre aurores brunes als teus peus.
Vés al poema sencer
Víctor Obiols

L'únic arbre

No sé si, com tu dius, he begut sort
d'un foc que m'invocares, pur.
Dolç crepitar de paraules llunyanes.

 

Refila un sol ocell,
posat en l'únic arbre que tinc al meu davant,
i és el més bell,
tan negre com el fil del crespó de la nit.

 

És l'únic arbre,
i s'ha fet signe del que som:
homes sota lleis d'estrelles tapades.
Vés al poema sencer
David Jou

Paisatge en un estany

La brisa del capvespre mou l'aigua de l'estany
i fa, d'un arbre sol, el repetit engany
d'un bosc enorme i plàcid que em pren de mica en mica.
La fosca va creixent, la pau es multiplica,
els grills parlen de coses que ja no sé comprendre,
la gespa es difumina en una verdor tendra
i dos estels perforen el cel desentelat.
I tot es reflecteix, ratllat per lleus onades,
a l'aigua de l'estany, on denses nuvolades
d'escuma de sabó congrien tempestat.

 
Vés al poema sencer
Gaspar Jaén

Paisatge

Com resclosa que es trenca damunt la pell de sobte,
fa mal haver viscut i sentir viu de sobte
aquell cos que moria, com qui torna a la vida.
Fa mal que una mà amiga t'acaricie el cap
en l'aire suavíssim de meitat de juliol.
I deixar endarrere aquell mal que has viscut,
perduts ja per a sempre també el goig i l'anhel
que aquell mal també et duia, les nits d'aquell estiu.
Fa mal trobar de nou alegries novelles,
que una casa de nou s'òbriga per a tu,
que uns ulls de color nou que novament estimes
i amorosament cerques et miren en trencar
el nou dia a ciutat: el tacte fresc de l'alba.

 

Mires el nou paisatge, desconegut ahir.
És matí de diumenge, s'han buidat els carrers
i els arbres generosos ombregen voravies,
calçades sense cotxes a la ciutat deserta.
D'antics amors el rastre cerques en l'amor nou
que ara s'obre, el dibuix d'aquelles altres mans,
la figura d'aquell altre cos que et sabies,
aquell que tu mateix vas ser quan l'estimaves,
els dubtes i els insomnis que et ferien lament,
el dolor de l'engany, la mentida i la pena
d'un temps que es bellugava i et deixava més pobre,
amb menys temps per a viure, sense la rauxa aquella
que es perdia entre els anys que passaven, incòlumes.

 

I et sents ric de bell nou malgrat el temps viscut,
orgullós d'estimar i saber-ho fer veure.
És l'urc d'haver jugat l'esquiu joc de l'amor.
Mes, ai!, de sempre perdre, maldestre cor, mesquí.
I voldries que aquest instant etern que vius
eternament restàs. Però viure'l fa mal
perquè saps que per sempre més no t'han de romandre
ni l'oreig suavíssim dels dies de juliol
que travessa València, com un vol del seu aire;
ni aquesta novetat, joganera i ingènua,
que et sobta i et corprén i es, sense remei, vella;
ni un ulls que, de vegades, amb confiança et miren
quan ja el nou dia trenca. Diumenge, a la ciutat.

 

I jugues, com fas sempre. Mes per una vegada
el joc guanyar voldries. Disposat a la lluita,
deixes de banda el mal que t'ha envaït de sobte
i cerques guariment en uns ulls i unes mans
que encara resten vives, en el ventet suau
que travessa València i juliol al capvespre.
Vés al poema sencer
David Jou

Series encara una feina per fer

Pàtria completa, amb les illes i l'horta,
i un nord més al nord i més rica i unida:
per molt que volguessin, mentida a mentida,
negar-te, desfer-te, donar-te per morta,

 

series encara una feina per fer,
un alt objectiu de treball i coratge,
un crit, un estímul, un poble, un paisatge,
la feina i la festa de cada carrer.

 

I m'omple en l'espera un tenaç pensament
de pau que voldria que sempre tinguessis,
i veig el futur que voldria que et fessis
sovint molt llunyà i, algun cop, imminent.
Vés al poema sencer
Marc Granell

I les valls d'Àneu

Enllà lluny,
enllà al nord

hi ha un silenci verd
que canta entre muntanyes
amb ulls blancs l'alegria
de l'aigua i de la pedra
quan les mans la desperten
i en fan casa i recer,
pregària.

Enllà lluny,
enllà al nord.

 

I un llarg camí de veus
i de cossos que saben
ser terra i cel i riu,
memòria i font
i alba.
Vés al poema sencer