Tots els poemes

Cristina Company

Amor de lluna

El temps passa lentament,
fa olor de sal.
Aquesta densa calor,
pren els meus pensaments
i els envolta de desig.
Trepitjo la gruixuda arena,
quan una virulenta tramuntana
em separa de tu.
Banyo els meus peus, a poc a poc,
i el teu reflex a l’aigua
em fa l’amor
fins que arriba l’alba.


                     (2n premi als Premis Poemestiu La Vinyeta 2018)
Vés al poema sencer
Tanit Amorós

Terra de vents

Tu, terra de vents,
 desfàs  la boira de la lluna,
desfàs la llum en mil colors,
desfàs els vidres de la brisa
desfàs les pors dels meus racons.
Desfàs les pedres en sorra,
la sorra fina del meu cos,
desfàs els pensaments feixucs
i els transformes en vida.


                                            (3r premis als Premis Poemestiu 2018)
                      
 
Vés al poema sencer
Tanit Amorós

Llum de sol

Prenc el sol abans que se l'empassin els núvols,
la brisa m'acaricia els llavis
i penso en els teus dits.
 
Sento el so del silenci, al fons.
La vida em sembla estranya
als meus peus.
 
Crec que fins ara no havia viscut.
M'havia perdut dins d'un laberint de por.
Però aquí, entre mar i roca,
retrobo un somni mut,
que no és res i ho és tot,
L'únic que m'arrela a l'esperança.
 
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Olor de platja

Olor de sorra, sol i sal,
centrifuga i vola alt,
ves que vessa
el bes que besa.

El teu Aire em dona l'aire
ets el consol
i l'olor s'aferra encara
a l'entresol.

Sinuoses petjades
de dolces ditades
a la pell bruna i daurada
que fa temps que et vol.
Vés al poema sencer
Cristina Company

Camins de vi

Des del bell mig d’un turó,
observo una tela de ceps
il·luminats pel sol de migdia...
 
Vull ser Garnatxa blanca.
 
Aquest paratge m’encisa,
em pren la malenconia,
avui hi trobo dreceres...
 
Seré Moscatell d’Alexandria.


                                        (2n premi als Premis Poemestiu La Vinyeta 2018)
Vés al poema sencer
Cristina Company

Desig des de Cap Roig

Avui obriré mil llibres,
i et llegiré a cau d’orella
els mots que vols sentir.
No vull viatjar sola,
entre onades recent escrites,
ni navegar mar endins
amb paraules només dites.
Vull naufragar acompanyada
de pàgines viscudes.
Vull viure intensament
prop les mans que m’acaricien.
I sentir-me una sirena
asseguda entre unes roques,
mentre canto dolces notes
d’aquelles Havaneres.

                                          (2n premis als Premis Poemestiu 2018)
Vés al poema sencer
Tanit Amorós

Respira

Respires
perquè tens el mar a dintre
la brisa
el suspir que s'endinsa
i et renta l'ànima
i la carícia encomana.
 
És difícil no acabar boig
en aquest món de bojos,
on mana la pressa,
el judici,
on mana el futur
i el “saber sacrificar-se”
 
Però trobes temps,
per respirar
i sentir el mar
a les entranyes.

                           (3r premi als Premis Poemestiu 2018)
Vés al poema sencer
Salvador Espriu

L'onze de setembre de 1714

Almenys ens han deixat
L’honor de caure sols.
En la desesperança,
Acceptem la foscor.

Demà retornarem
Al treball, a l’esforç.
Dreçats, hem de cavar
Als bancals de la por.

Aprofundim rars pous
Als orbs ulls de la mort.
Enllà d’aigües llotoses,
Terra bona, llavor.
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Vora l'aigua

Com el mar que abraça el sol rere l’horitzó blau
el tiet s’asseu a la popa de la nau
i amb mans cansades subjecta una canya vella, 
mirant la mar, que s’allunya mentre un peix neda,
la llum groga ara ja és roja i decau,
i ell jeu tranquil, i somriu, perquè el raig de sol s’ha fet suau,
ja fa falta menys per tornar a estar amb ella,
la lluna més blanca, la més bella.



* Per al meu tiet Jordi
Vés al poema sencer
Miquel Bauçà

Si una tarda

Si una tarda
plou la tristesa i lluen sota el baf
les carrosseries dels cotxes, tot creuant
els semàfors, el fang i el fàstic
de la ciutat humida;
si una tarda
un surt cansat de fer feina i plou,
i plou la tristesa i plou tant que els cecs
s'arrufen sota els portals dins la seva ceguesa,
com pot un aguantar els ulls de les nines
boges, els ulls de les nines lletges!
La letargia, la tarda, la pluja, la pena,
l'esfondrament general,
el neguen tant a un, que un s'aferra,
a on sigui, a una cançoneta grisa i d'amor,
brufada d'esperit.
Vés al poema sencer
Miquel Àngel Riera

Si bastàs

Si bastàs pegar un crit, perquè ho sabessin!
Si bastàs plorar fort, escriure cartes,
si bastàs anar en pèl, perquè ho notassin!
Tu, Nai, no ho comprendràs. Ells s'entretenen
bevent cervesa, conversant de dones,
creient en Déu. I a mi no m'ho endevinen
encara que les mans les tenc morades
de tant edificar castells de sang.
Pareix que volen dir que no és tan ver
com jo me pens. Oh, Nai, tu no ho comprenguis
tu no ho comprenguis mai, no els ho perdonis,
escriu-los-ho pel front amb fil de ferro,
crida-ho des del balcó, fins que se morin
de tant saber-ho tot. Serà més ver
si tots ho saben, Nai, i el món n'esclata.
Ai, si bastàs morir perquè ho creguessin,
t'hauria d'estimar amb la sang dels altres.
Vés al poema sencer
Miquel Martí i Pol

Després

No serà falaguer, l'estiu, i la tardor
-saps prou com l'estimàvem-
serà potser en excés melangiosa.
Quan s'escurcin els dies te'm faràs més
present,
perquè el silenci fa més densos
els records, i més íntim el temps
que ens és donat per viure'ls.
A ulls clucs et veuré: tot serà tu
per la cambra, pels llibres, en la fosca.
Després passaran anys i esdevindràs
translúcida
i a través teu estimaré el futur
potser sense pensar-te ni sentir-te.
Arribaràs a ser una part tan íntima
de mi mateix, que al capdavall la mort
se t'endurà de nou quan se m'endugui.
Vés al poema sencer