Quim Ponsa

Neus Català (en memòria)

Sortir de l’infern i còrrer per les brases,
i alçar el puny, un cop més i un altre i un altre,
i burlar-se de la mort, del patiment i la tortura
i morir plàcidament després d’un segle.
I seguir cantant dia a dia les cançons revolucionàries,
i reviure l’horror, serenament, amb fermesa.
I somniar nit a nit les parets brutes de l’horror,
i despertar-se a voltes presa del sobresalt ,
i prémer més els punys contra el feixisme,
i relaxar-los davant l’olor tendre d’una rosa.
I explicar i explicar a tothom que vulgui escoltar
el drama, la penúria, la tràgica ombra del nazisme.
I vomitar sobre cada negació, i bramar per cada oblit,
i cagar-se en totes les vides que han robat vides.
I cagar-se en tots els que clamen tornar-hi.
I cagar-se en cada exaltació de la tragèdia
I cagar-se en totes les seves vides
en totes les seves vides
cagar-se en totes
les 
seves
vides.
Al seu llit de mort, Neus Català, dibuixa un somriure de supervivent
i es caga en totes les seves vides.
En
totes
les
seves
vides.....

Marc Freixas

Com és el verd

Com és
el verd de qualsevol parc
per on la gent hi passeja
cercant la calma i el silenci?
Hi ha aquesta mena de tranquil·litat?
Penso que tot
és com volem que sigui,
i aquest poema,
ple com el vent suau
que l'acompanya, 
m'ho acaba de dir
i escriure
i confirmar.

Marina Antúnez

Abril

Mes de dracs, roses i pèsols,
vermells pujats, verds vius i besos,
bitxos petits, pigats, volen sorpresos
sobre jardins daurats i cels estesos.
 
Extens llit de roselles, margarides i gira-sols,  
la vida es prepara per la gran bacanal,
quin descarat excés tribal,
cromatisme verbal.
 

Joan Vinyoli

Als elegits

 A vosaltres, els qui del sofriment
sou elegits per a les altes proves,
com us escolto quan calleu i em deixo
penetrar pels laments que mai no heu dit.

Plens en excés de forces abatudes, 
plors ofegats i dominades ires, 
els ulls, les mans, com en ruïna, parlen 
d’imperis destruïts per sempre més.

Sóc terra que vol ésser fecundada 
pel riu amarg que neix en vostre cor 
i, compartint el greu dolor, lloar-vos, 
a fi que us retrobeu, transfigurats. 

Salvador Espriu

Baralla de dos cecs captaires

Per negocis rivals 
de cantonada, 
estrategs de la nit 
ara combaten.

Un inútil fanal 
il·luminava 
aquell odi brutal 
de mans i plagues 
blanquinoses dels ulls 
sense mirada.

S’escometen tots dos, 
garrots enlaire: 
ferocitat atroç 
de brontosaures. 
Aguditzen sentits 
d’oïda i tacte, 
cautelosos, subtils, 
per situar-se 
en el terreny potser 
més favorable 
al resultat final 
de la topada.

No falla ni un sol cop 
l’endevinada 
de l’ombra contra l’ombra. 
S’esbotzaven 
els cranis afaitats 
—pedra picada— 
i fins el moll de l’os 
de l’espinada.

Després de llarga estona 
de baralla, 
un d’ells cau fent un crit 
als peus de l’altre 
i no es belluga més. 
Tot ple de nafres, 
el vencedor s’ajup 
orientant-se 
per la sang que s’escola 
del cadàver. 
La roba va palpant 
amb molta pausa, 
davalla vers l’infern 
de les butxaques 
i el buida del pecat 
de la xavalla. 
 

 

Marià Manent

Trèmula llum, olor de vinyes

Trèmula llum, olor de vinyes, flabiol 
d’un rossinyol ardent, que es lamenta i oblida. 
Casta entre els arbres com una verge adormida, 
una línia de blats ondula en el pujol.

Pur ocell de la nit, que l’estel esgarrifes 
amb l’ànima sonora i plena de lament; 
les roses mortes fan com pàl·lides catifes 
on es perd, errabunda, la llum del pensament.

Vora el plor d’un estel hi ha el perfum d’una rosa 
silenciosa i tímida, sota un cel massa pur. 
Et donà més aroma aquest plor de l’atzur, 
oh casta melangia de l’ànima reclosa!

I, mentre sobre el pit de cada Primavera 
ton plor serà immortal, pur ocell de la nit, 
morirà imperceptible el meu plany, esvaït 
vora un doll de perfum, oh ma rosa lleugera! 

Carles Riba

Inscripció secreta

Aquí es besaren 
dos amants, com de sobte 
no coneixent-se: 
fora del temps, dels rostres, 
en la memòria pura. 

Josep Carner

Els codonys tardorals

Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa, 
té una blancor molt gerda en tot el cos diví, 
i corre, embriagada de tanta jovenesa, 
i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.

Però ja saps com elles es tornen malgirbades 
per fills i feines, o perquè no n’han tingut, 
i amb cara tediosa caminen desmarxades 
i són codonys, diries, el fruit més boterut—.

I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat, 
nosaltres rondinem, esgarriant les passes, 
i flagel·lem el dia amb folles amenaces, 
saturns a la memòria del goig mal escampat.

Llavores, el codony, que es féu vell en la branca, 
dins el calaix perfuma la nostra roba blanca, 
i si l’amorosim al caliu de la llar 
i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar. 

Joan Maragall

L'oda infinita

Tinc una oda començada 
que no puc acabar mai: 
dia i nit me l’ha dictada 
tot quant canta en la ventada, 
tot quant brilla per l’espai.

Va entonar-la ma infantesa 
entre ensomnis d’amor pur; 
decaiguda i mig malmesa, 
joventut me l’ha represa 
amb compàs molt més segur.

De seguida amb veu més forta 
m’han sigut dictats nous cants; 
pro cada any que el temps s’emporta 
veig una altra esparsa morta 
i perduts els consonants.

Ja no sé com començava 
ni sé com acabarà, 
perquè tinc la pensa esclava 
d’una força que s’esbrava 
dictant-me-la sens parar.

I aixís sempre a la ventura, 
sens saber si lliga o no, 
va enllaçant la mà insegura 
crits de goig, planys d’amargura, 
himnes d’alta adoració.

Sols desitjo per ma glòria 
que, si algú aquesta oda sap, 
al moment en què jo mòria, 
me la digui de memòria 
mot per mot, de cap a cap.

Me la digui a cau d’orella, 
esbrinant-me, fil per fil, 
de la ignota meravella 
que a la vida ens aparella 
el teixit ferm i subtil.

I sabré si en lo que penses 
—oh poeta extasiat!— 
hi ha un ressò de les cadences 
de l’ocell d’ales immenses 
que nia en l’eternitat. 

Joan Alcover

Cançó dels pins

De la costa brava som la cabellera, 
i sobre els abismes del mar avançant, 
som de la Roqueta la visió primera 
       que saluda de lluny el navegant.

Quan l’illa va néixer, la mà creadora 
en la terra verge llençà la llavor 
de la raça nostra qui, dominadora, 
       pertot arreu la clapa de verdor.

Som una harmonia de l’illa qui canta; 
de la nostra escorça degota salut, 
i sota l’espessa verdor onejanta, 
       pul·lula un món d’eterna joventut.

Tribus espargides que es veuen d’enfora, 
alenam empeses per un ritme sol; 
si un pi destralegen, la pineda plora; 
       si la pineda cau, l’illa se’n dol.

Aquí la llegenda hi té son hostatge, 
palau de columnes que s’alcen a mils; 
van, al clar de lluna, per sota el ramatge, 
       blanques visions de túniques sutils.

Coronam la serra de segles enrera, 
i, sobre els abismes del mar avançant, 
som de la nostra illa la visió primera 
       que encoratja de lluny el navegant.

Aquí la sofrença hi troba col·liris, 
l’insecte s’hi penja de l’or que ha teixit; 
i el pastor, a l’hora que es baden els lliris, 
       hi consulta l’horari de la nit.

Atreïm a la terra la boira qui passa; 
som l’aura divina de la llibertat; 
si la destral sona, com una amenaça, 
       retruny al cor d’un món esparverat. 

Miquel Costa i Llobera

Cala gentil

Sobre la cinta de blanca arena, 
que besa l’aigua de cèlic blau, 
grans pins hi vessen a copa plena 
olor de bàlsam, ombra serena, 
          remor suau... 
Oh, dolç estatge de bellesa i pau!

Un aquí troba la llum més clara, 
les colors vàries de to més viu; 
pura delícia de tot s’hi empara, 
i sol o lluna mostrant la cara, 
          tot hi somriu... 
Oh, de mos càntics inefable niu!

Per puigs i serres s’acaramulla 
frondós boscatge de verd etern, 
que eixa floresta de vària fulla 
la tardor trista mai la despulla, 
          ni el fred hivern... 
Oh, Paradís que apar al món extern!

Si aquí s’acosta qualque mal dia 
de nuvolades amb negre estol, 
sols hi duu tendra melancolia, 
com una verge sense alegria 
          que en pau es dol... 
Oh, bon refugi de callat consol!

Aquí, ben jove, pensí abrigar-hi 
un niu d’humana felicitat; 
després de tomba vaig somiar-hi 
a on tindria més solitari 
          repòs més grat... 
Oh, lloc per vida i mort fantasiat!

És que en la calma de tals paratges 
tan dolç és viure, veure i sentir, 
i vora l’aigua de purs miratges 
al ritme eòlic d’aquestes platges 
          tan dolç dormir! 
Mes jo tal sort jamai dec posseir.

Què hi fa? D’aquesta cala opalina 
prou el misteri n’hauré gustat, 
mentre ara, a l’hora que el sol declina, 
m’hi sent confondre dins la divina 
          serenitat... 
Oh, dolç moment; oh, glop d’eternitat! 

Jacint Verdaguer

L'emigrant

 Dolça Catalunya, 
     pàtria del meu cor, 
     quan de tu s’allunya 
     d’enyorança es mor.

                             I

Hermosa vall, bressol de ma infantesa, 
               blanc Pirineu, 
marges i rius, ermita al cel suspesa, 
               per sempre adéu! 
Arpes del bosc, pinsans i caderneres, 
               cantau, cantau; 
jo dic plorant a boscos i riberes: 
               adéu-siau!

                           II

¿On trobaré tos sanitosos climes, 
               ton cel daurat?, 
mes ai, mes ai!, ¿on trobaré tes cimes, 
               bell Montserrat? 
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona, 
               ta hermosa Seu, 
ni eixos turons, joiells de la corona 
               que et posà Déu.

                           III

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare, 
               no us veuré més! 
Oh, si al fossar on jau ma dolça mare 
               jo el llit tingués! 
Oh mariners, el vent que me’n desterra, 
               que em fa sofrir! 
Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra, 
               que hi vull morir!