Tots els poemes

Gabriel Ferrater

A través dels temperaments

Uns pins massa sensibles es revinclen
deixant sentir com se saben patètics
mentre compleixen aquest deure líric
d'expressió del vent, que arriba net.
Les arrels cruixen sordes, i les branques
exulten de dolor, per proclamar
que és greu que bufi l'esperit. El vent,
quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.
Vés al poema sencer
Gabriel Ferrater

Diumenge

Els ocells de la llum se'n van a jóc
i ens deixen a les branques un subtil
tremolor de petites veritats.
Cal perdre l'ànima d'arbust. Un altre
sentiment transitori s'ha gastat.
Ens aixequem, i amb por de no saber
retrobar a temps qui som i què volem,
anem tornant ben poc a poc. La tarda,
la brasa imatge nostra, nerviosa
però abnegada mare de la cendra,
s'apaga, i es respira la pudor
del tabac refredat. Hem estat sols,
però ara ens estrenyem als colls d'embut
(colzes amb colzes, passos que es fan nosa)
per vessar dins el poble l'imprecís
record d'uns camps trencats, al.luvials
deixes de camions, d'uns camins curts
com un alè cansat, i uns arbres vius
que ja se n'ha fet llenya. Ens confonem
amb els que s'han quedat, i que ara surten
dels balls i de les coves de penombra
gelatinosa, i tots trepitgem besos
que la tarda ha endurit, i ara es parteixen
en dues valves, com un musclo, i cauen.
Un nen que se li ha rebentat el globus
llança un plor viperí. Tots ens mirem
i riem satisfets. Cap de nosaltres
no és gaire amunt en l'escala dels éssers.
Vés al poema sencer
Joan Perucho

Primera lletra

Petites prades sota un cel intacte i rutilant
solcat per globus de colors, paraules d'or massís,
sospirs de fronda exhausta, imatges de gent difunta
que es perderen per sempre en aquest aire immòbil.
No, no ha estat així tota la vida, perquè, llavors,
freqüentment distant i molt discreta, la dama
de color de turquesa feia ganxet, arrecerada,
i Lluís, el meu cosí, vestit de mariner, corria
darrera la bicicleta del meu somni, i queia molt sovint.
Això era vers l'any mil nou-cents trenta, l'aroma
de les coses era una altra, i una taronja tenia
el gust de sol. Sé perfectament el que equival a un home.

 

Però recordo el passeig que anava al misteriós país,
les malalties, la joia, el tresor amagat, la ploma groga,
els plors, l'aire innocent del meu fabulós, ignot,
remot, i per sempre perdut, país de les meravelles.
Vés al poema sencer
Joana Raspall

Non-non de Nadal

T’ompliré el bressol
de palleta fina
sense gens de boll,
sense gens de pols.
Encendré un bon foc
perfumat d’espígol
per fer-te el son dolç.
 
Cobriré el teu cos
amb llençol blanquíssim
mig teixit amb glòria,
mig cosit amb creus.
Et faré de flonjos
borrallons de llana
un mantell pels peus.
 
Et cantaré un bres
amb la veu més dolça,
i quan ja t’adormis
et besaré el front.
Després, de puntetes,
tancaré la porta
perquè no et desvetllin
els sorolls del món.
Vés al poema sencer
Joan Perucho

El misteri

Va venir i em digué les paraules.
Eren unes paraules que he oblidat
de la mateixa manera que vaig oblidar
el seu rostre de pedra.

Ara recordo aquestes coses,
però no en trobaré el sentit.
El misteri perdura per sempre
i això em fa la vida suportable.

Vés al poema sencer
Gabriel Ferrater

El mutilat

Jo sé que no l'estimes.
No ho diguis a ningú.
Tots tres, si tu ens ajudes,
guardarem el secret.
Que ningú més no vegi
allò que hem vist tu i jo.
De la gent i les coses
que us han estat amics,
ell se n'amagarà.
No tornarà al cafè
que és fet per a esperar-te.
Vindran mesos amb erra:
serà lluny de les taules
de marbre, on us servien
les ostres i el vi blanc.
En els dies de pluja
no mirarà l'asfalt
on us havíeu vist
quan no es trobaven taxis
i havíeu d'anar a peu.
No obrirà més els llibres
que li han parlat de tu:
ignorarà què diuen
quan no parlen de tu.
I sobretot, hi pots
comptar, ni a tu ni a mi
no ens farà saber on para.
S'anira confinant
dins de les terres llunyanes.
Caminarà per boscos
foscos. No el sobtarà
l'atzagaia de llum
de la nostra memòria.
I quan sigui tan lluny
que mig el creguem mort,
podrem recordar i dir
que no te l'estimaves.
No ens farà cap angúnia
de veure com li manques.
Serà com un espectre
sense vida ni pena.
Com la foto macabra
d'una Gueule Cassee,
que orna un aparador
i no ens fa cap efecte.
Per ara, no ho diguem:
no trasbalsem la gent
mostrant-los la ferida
sagnant i purulenta.
Donem-li temps i oblit.
Callem, fins que ningú,
ni jo mateix, no el pugui
confondre encara amb mi.
Vés al poema sencer
Francesc Parcerisas

Homenatge a Bruegel el vell

En aquesta nit nostra té cada cop més interès parlar
tots junts de la carícia dels vestits que desllinden
l'home del món, la carn de l'instrument de treball.
Perquè estem recordant el vell Bruegel i els seus
primaverals blaus que allunyen els camps
i l'or polsós del blat i dels capells de palla,
els ramats indòcils com fulles de coure
i el glaç i la neu del poble que pateix
l'hivern i la injustícia d'una terra
feta a mida d'una llei senyorial.
(Recordeu que va néixer el 1528 a la ciutat de Breda.)
Parlem de l'exemple del vell Bruegel
perquè l'amor al treball i a la vida de l'oci,
amb camperols sorruts que juguen a bitlles
i patinadors que rellisquen i cauen de cul,
té totes les expressions més belles en la mà
del mestre flamenc. En aquesta nit fosca
en un minso país com el nostre encara s'esmunyen
idealistes cabòries del que hauria d'ésser i no és.
I ell, Bruegel el vell, mort en plena verema,
agafà uns color i amb els dits del cor
ens proposà la història de tota l'estètica:
'jo pinto la vida dels homes'.
Descobriu-vos el cap.
Vés al poema sencer
Gabriel Ferrater

Sobre la catarsi

De que serveix d'ésser bon pare,
si Maragall, que ho era
pero de més a més era poeta,
va imaginar-se que el vell luxuriós,
el comte Arnau, seria redimit
quan una noia pura, molt simbòlica-
ment pura, cantaria la canço
dels fets impurs del comte. Posseïda
també, car així ho deien
al temps de Maragall, poètica-
ment posseïda, aquella noia, cable
de parallamps, resorbiria el somnieig
de Maragall, l'espetec d'impuresa,
dins la terra del seu instint, difícil-
ment pur, des d'aleshores. Redemptora. En ella
la carn del comte es feia verb, amb l'entenent
que el verb, de Maragall i no del comte,
s'havia de fer carn, la de la noia. Tot plegat
un joc pervers. La carn més pura ja somnia.
Vol carn, sense l'empelt de la memòria
d'una altra carn, senil. No vol més verb.
Vés al poema sencer
Jordi Sarsanedas

Amb mans de bons amics

Jo sóc amb tu, i amb tu, i amb tu.
Junts hem alçat la gran ciutat de fusta
per al foc més clar d'aquest amor
on llegeixen la història.
I parlo de demà com d'un passat
tot sec, tot esmollat, tot cendres.
Amb mans de bons amics escric això,
amb ulls de bons amics he mirat les muntanyes
i la ciutat que em pobla.
I manllevo el captaire i manllevo la porta.
Et deixo (això, si vols,
si et fa servei)
restes de joventut mal esmerçada
i un gust per al vent clar i el vi vermell.
Vés al poema sencer
Feliu Formosa

El teu cos

El teu cos ondulant
al contrallum del pub.

El teu ble de cabells
damunt la cella ampla.

El teu pòmul on hi ha
la clau de l'harmonia.

Els teus cabells on caben
mil afirmacions.

Els teus llavis al centre
del goig i el desesper.

El teu gest displicent
que amaga la revolta.

Els teus ulls trangressors
al carrer de la joia.

Vés al poema sencer