Narcís Comadira

Escarabats

Lents, lluents,
per les coves més fosques
que ells mateixos excaven,
fan camí consirosos.
Senten l'altra presència?
Altres èlitres durs?
Dubten, retrocedeixen,
tots amb el seu fardell.
De cop,
hi ha un refrec instintiu.
Goig o dolor? S'ataquen
acarnissadament,
llancen sucs verinosos.
Una dansa macabra
de taüts xarolats.
Hi ha qui perd i qui guanya.

Tu mira-te'ls: recorda
que també et són germans.

Núria Garcia

Sonen els tambors

Sonen els tambors per carrers i places.
Com batecs punyents al cor...

Pom, pom, porom pom!

De nit, la dansa burla a la mort,
li ofereix l'altra cara, la seva, l'autèntica
despullada de carn, només ós.
És la dansa de les ombres
que cerca, entre llums blaves i torxes,
donar sentit a la vida, en el camí de la mort.

Pom, pom, porom pom!

Cinc esquelets dansen...

El petit porta el rellotge sense broques,
la mort, es presenta de sobte, 
sigil•losa, inesperada!

Un altre porta la bandera, 
eixa mort no té país, ni classe social, 
per tots és companya i destí,
una sola cara a la fí de cada història.

Hi ha el que porta la daga, que ens sega l'alè.

L'altre, la cendra, on un dia serem
pols d'aire en suspensiò a l'espera de ser: 
Ànima que opta al cel dels creients 
o cremar-se lentament en el clot de l'infern.

Jo preferiria un lloc més obert a passejar 
i menys etern.

Montse Cercós

Retallo siluetes

Retallo siluetes dins la nit.
Contorns difuminats.
Records d’absències.
Aviat serem estranys
navegant entre les ombres.

A recer de la foscor,
penombra dels somnis

Montse Cercós

Per camins de poesia

Per camins de poesia
passejo entre lletres.
Accentuant moments.
Posant punts suspensius a la vida.
On cada signe d’interrogació
esdevé una pregunta sense resposta
o que potser tan sols el cor coneix.
Cada exclamació 
es converteix en un record.
Poesia feta de comes i punts finals.
Per llegir-la una i altra vegada
en silenci, a poc a poc.

Continuo jugant amb les lletres
Atrapant la màgia amagada entre elles

Montse Pellicer

Simpatitzo

simpatitzo i no sintonitzo
amb el volum dels fets
em fereixen els gests tristos
tal vegada sóc una representació de mi mateixa?
dóna'm un pinzell i em dibuixaré de nou

Marina Antúnez

Vergonya

Caic a l'esvoranc altra vegada,
sota terra ben a sota terra,
fonedissa la pell, les entranyes
i fins s'hi esmuny endintre l'ombra,
ser pols, ser boira, calç i sofre,
i que mori per fi la vergonya. 
 

Marc Freixas

Però tu

Però tu, que també sóc jo,
parla'm de fer-me la casa.
Que comenci per les passes, 
que segueixi el seu curs,
que tot vagi com ha d'anar
Després torna el meu jo,
que ja sé que també ets tu,
i em demano les arrels,
que són per on tot es refà
amb el lloc de viure.

Montse Pellicer

Confonc els mots

confonc els mots
em dupliquen les esperances
potser camino sense saber a on
ara mateix no tinc destí
em cauen les engrunes
i se'm reprodueixen els esvorancs
els dies em violen la pau
i atzarosa de mi camino
és la filigrana d'una nit sense acabar
però de retruc neix un sol
que em desvetlla
deuen ser les demandes del cor
que m'aturen per mirar-me

Isabel Ribera i Carné

En cada esclat de llum

En cada esclat de llum,
en cada so que sents,
en cada raig que escalfa,
en cada instant
hi percebs el moment...
no hi ha retorn pel temps,
ni màximes certeses,
tot és un moviment continu,
igual que la nit precedeix 
al dia, la llum a la foscor.
Cada pas enceta un nou camí,
cada alè un nou presagi.
Cal passejar-se pel viarany
de les incerteses,
viatjar per l'insòlit món
dels somnis,
perdre's i trobar-se...
com qui es buida per tornar-se
a omplir.

Marc Freixas

Tu, art

Tu, art,
que et passeges
per dintre meu...,
que fas meravella
de la creació,
i estimes sense condició
a qui se t'apropa per admirar-te.
Tu, art,
que et fas paraula
i transformes les coses,
i fas d'aquest poema
una bellesa inesperada.
Ets la meva petita esperança,
el meu desig primer d'inspiració,
la raó del començament
de la meva pròpia existència.
Perquè sé que sense tu no sóc ningú.

Marc Freixas

Retrobar

Retrobar
és trobar el poema
després de descriure 
el seu llarg paisatge.
Com saber-nos vius
a través de l'entorn,
que és escriure
aquesta descripció.
Però retrobar
també és tornar de l'amor, 
no només amb les paraules.

Marc Freixas

No conec el límit

No conec el límit
de la cruel duresa
que volen imposar-nos.
No sé on és la desraó.
No trobo enlloc la tristesa
que cerco a deshora
i a l'esquena.
Podria ser
que totes les coses 
fossin només
una mala estona.
El cos se'm cansa
just després de treballar...,
just on comença a créixer
aquella intensitat salvatge
de sentir-se viu en plena mort.
Però podria ser
que totes les coses
fossin només
una mala estona.
Continuo sense conèixer el límit.
Continuo sense saber on és la desraó.