Josep Carner

Els codonys tardorals

Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa, 
té una blancor molt gerda en tot el cos diví, 
i corre, embriagada de tanta jovenesa, 
i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.

Però ja saps com elles es tornen malgirbades 
per fills i feines, o perquè no n’han tingut, 
i amb cara tediosa caminen desmarxades 
i són codonys, diries, el fruit més boterut—.

I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat, 
nosaltres rondinem, esgarriant les passes, 
i flagel·lem el dia amb folles amenaces, 
saturns a la memòria del goig mal escampat.

Llavores, el codony, que es féu vell en la branca, 
dins el calaix perfuma la nostra roba blanca, 
i si l’amorosim al caliu de la llar 
i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar. 

Joan Maragall

L'oda infinita

Tinc una oda començada 
que no puc acabar mai: 
dia i nit me l’ha dictada 
tot quant canta en la ventada, 
tot quant brilla per l’espai.

Va entonar-la ma infantesa 
entre ensomnis d’amor pur; 
decaiguda i mig malmesa, 
joventut me l’ha represa 
amb compàs molt més segur.

De seguida amb veu més forta 
m’han sigut dictats nous cants; 
pro cada any que el temps s’emporta 
veig una altra esparsa morta 
i perduts els consonants.

Ja no sé com començava 
ni sé com acabarà, 
perquè tinc la pensa esclava 
d’una força que s’esbrava 
dictant-me-la sens parar.

I aixís sempre a la ventura, 
sens saber si lliga o no, 
va enllaçant la mà insegura 
crits de goig, planys d’amargura, 
himnes d’alta adoració.

Sols desitjo per ma glòria 
que, si algú aquesta oda sap, 
al moment en què jo mòria, 
me la digui de memòria 
mot per mot, de cap a cap.

Me la digui a cau d’orella, 
esbrinant-me, fil per fil, 
de la ignota meravella 
que a la vida ens aparella 
el teixit ferm i subtil.

I sabré si en lo que penses 
—oh poeta extasiat!— 
hi ha un ressò de les cadences 
de l’ocell d’ales immenses 
que nia en l’eternitat. 

Joan Alcover

Cançó dels pins

De la costa brava som la cabellera, 
i sobre els abismes del mar avançant, 
som de la Roqueta la visió primera 
       que saluda de lluny el navegant.

Quan l’illa va néixer, la mà creadora 
en la terra verge llençà la llavor 
de la raça nostra qui, dominadora, 
       pertot arreu la clapa de verdor.

Som una harmonia de l’illa qui canta; 
de la nostra escorça degota salut, 
i sota l’espessa verdor onejanta, 
       pul·lula un món d’eterna joventut.

Tribus espargides que es veuen d’enfora, 
alenam empeses per un ritme sol; 
si un pi destralegen, la pineda plora; 
       si la pineda cau, l’illa se’n dol.

Aquí la llegenda hi té son hostatge, 
palau de columnes que s’alcen a mils; 
van, al clar de lluna, per sota el ramatge, 
       blanques visions de túniques sutils.

Coronam la serra de segles enrera, 
i, sobre els abismes del mar avançant, 
som de la nostra illa la visió primera 
       que encoratja de lluny el navegant.

Aquí la sofrença hi troba col·liris, 
l’insecte s’hi penja de l’or que ha teixit; 
i el pastor, a l’hora que es baden els lliris, 
       hi consulta l’horari de la nit.

Atreïm a la terra la boira qui passa; 
som l’aura divina de la llibertat; 
si la destral sona, com una amenaça, 
       retruny al cor d’un món esparverat. 

Miquel Costa i Llobera

Cala gentil

Sobre la cinta de blanca arena, 
que besa l’aigua de cèlic blau, 
grans pins hi vessen a copa plena 
olor de bàlsam, ombra serena, 
          remor suau... 
Oh, dolç estatge de bellesa i pau!

Un aquí troba la llum més clara, 
les colors vàries de to més viu; 
pura delícia de tot s’hi empara, 
i sol o lluna mostrant la cara, 
          tot hi somriu... 
Oh, de mos càntics inefable niu!

Per puigs i serres s’acaramulla 
frondós boscatge de verd etern, 
que eixa floresta de vària fulla 
la tardor trista mai la despulla, 
          ni el fred hivern... 
Oh, Paradís que apar al món extern!

Si aquí s’acosta qualque mal dia 
de nuvolades amb negre estol, 
sols hi duu tendra melancolia, 
com una verge sense alegria 
          que en pau es dol... 
Oh, bon refugi de callat consol!

Aquí, ben jove, pensí abrigar-hi 
un niu d’humana felicitat; 
després de tomba vaig somiar-hi 
a on tindria més solitari 
          repòs més grat... 
Oh, lloc per vida i mort fantasiat!

És que en la calma de tals paratges 
tan dolç és viure, veure i sentir, 
i vora l’aigua de purs miratges 
al ritme eòlic d’aquestes platges 
          tan dolç dormir! 
Mes jo tal sort jamai dec posseir.

Què hi fa? D’aquesta cala opalina 
prou el misteri n’hauré gustat, 
mentre ara, a l’hora que el sol declina, 
m’hi sent confondre dins la divina 
          serenitat... 
Oh, dolç moment; oh, glop d’eternitat! 

Jacint Verdaguer

L'emigrant

 Dolça Catalunya, 
     pàtria del meu cor, 
     quan de tu s’allunya 
     d’enyorança es mor.

                             I

Hermosa vall, bressol de ma infantesa, 
               blanc Pirineu, 
marges i rius, ermita al cel suspesa, 
               per sempre adéu! 
Arpes del bosc, pinsans i caderneres, 
               cantau, cantau; 
jo dic plorant a boscos i riberes: 
               adéu-siau!

                           II

¿On trobaré tos sanitosos climes, 
               ton cel daurat?, 
mes ai, mes ai!, ¿on trobaré tes cimes, 
               bell Montserrat? 
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona, 
               ta hermosa Seu, 
ni eixos turons, joiells de la corona 
               que et posà Déu.

                           III

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare, 
               no us veuré més! 
Oh, si al fossar on jau ma dolça mare 
               jo el llit tingués! 
Oh mariners, el vent que me’n desterra, 
               que em fa sofrir! 
Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra, 
               que hi vull morir! 

Miquel Martí i Pol

Bon poca cosa tens

Ben poca cosa tens:
La taula i uns quants llibres,
l'enyor d'ella, que és lluny
i tampoc no l'oblides,
i aquest silenci, dens
de paraules no dites.

Si ara escrius, a recer
de tanta melangia,
et perdràs pels camins
d'una tristor benigna,
la veu se't tornarà
poruga i malaltissa
i a cada mot creuràs
que perds un tros de vida.

Deixa-ho tot. Al carrer
fa una tarda tranquil·la.
Camina. Hi ha gent
per fer-te companyia.
No et refusis a cap
dels horitzons que et criden.

Quan tornis, tot serà
més assenyat i digne.
No hauràs oblidat res
–no és més lliure qui oblida–,
però duràs les mans
plenes de llum fresquíssima.

Joan Margarit

Coneixement

Cavar entre les pedres, els terrossos
i les arrels que mai no arrencaràs.
Però aquest és el preu del que és profund.
Cavar és religiós.
És una forma de bondat.
Cavar de nit. Després agenollar-se
i aixecar els ulls a les estrelles
sabent que cal buscar-ho tot a terra:
com construir una casa, com escriure un poema.
I fins i tot des d’on tornar a estimar
en aquest temporal de la memòria.

Joan Brossa

Final !

—Havies d'haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d'assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t'havia d'haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d'un arbre al fons d'algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t'esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d'aquell juliol.

Però l'has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!—

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d'Europa,
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

Marta Pessarrodona

Per si algun dia no pots creure res

Per si algun dia no pots creure res 
d'allò que de mi et diuen, 
i els mesos d'hivern són més llargs que mai 
o la calor enganxosa d'estiu dura massa.

Recorda: ens vam estimar. 
No vam sentir ni rellotges, ni campanars, 
ni timbres, ni telèfons, ni la remor 
de l'amor nostre ferint-ne d'altres.

Per si algun dia no puc creure res 
teu –una imatge com tantes 
en la multitud imbècil d'un còctel– 
i te m'acosto, i emmudeixo, i corro.

Recordaré: ens vam estimar. 
Una guspira ho va encendre; 
i el foc cremava com abans, 
i després era bo de veure les brases.

Per si algun dia ens sembla 
una anècdota, només un incident. 
Recordaré: vaig sentir-me viva, 
encara que m'entesti, 
per sempre més, a negar-ho. 

Miquel Martí i Pol

I sobretot no oblidis

I, sobretot, no oblidis que el teu temps
és aquest temps que t’ha tocat de viure:
no un altre, i no en desertis,
orgullós o covard, quan et sentis cridat
a prendre part, com tothom, en la lluita,
car el teu lloc només tu pots omplir-lo.
 
Creix, això sí, en la llengua la tribu,
mot a mot, fidelíssim,
i en l’esperit de revolta que alerta
la teva gent contra la defallença,
perquè en tu s’acompleixi, poc a poc, el futur
i mai no et trobis desvalgut i sol.
 

Miquel Martí i Pol

Molt he estimat i molt estimo encara

Molt he estimat i molt estimo encara.
Ho dic content i fins un poc sorprès
de tant d'amor que tot ho clarifica.
Molt he estimat i estimaré molt més
sense cap llei de mirament ni traves
que m'escatimin el fondo plaer
que molta gent dirà incomprensible.
Ho dic content: molt he estimat i molt
he d'estimar. Vull que tothom ho sàpiga.
Des de l'altura clara d'aquest cos
que em fa de tornaveu o de resposta
quan el desig reclama plenituds,
des de la intensitat d'una mirada
o bé des de l'escuma d'un sol bes,
proclamo el meu amor, el legitimo.

Marina Antúnez

El llarg aterratge

A l’altre costat del doble vidre
la finestreta no s’obre,
l’ombra de la càpsula pinta l’asfalt
i desdibuixa el llibre.
 
Sento la comporta que s’obre
i les rodes trepitgen, fregades,
l’arribada que no vola,
la que es cronifica.
 
A l’altre costat del doble vidre
ja no hi ha cel blau ni boira
hi ha llums artificials i plou,
no em plau aquest aterratge.