Tots els poemes

Daniel Ruiz-Trillo

Centúries recents

Els actes suaus són un desert
de centúries decents que,
amb pas cupidament tremolós,
arriben al migrat port de les fatigues,
amb els ulls eixuts i muts,
sense articular paraules
d’accent fort i veu pregona,
ans cridant aspres sospirs
discursivament cursis.
Vés al poema sencer
Daniel Ruiz-Trillo

Jo també

Jo també vull viure
en els pronoms,
jo també clamo amb calma
l’art total,
jo també sóc aquell,
bufo veles i vents,
vaig tot sol, i de dol,
veig com plou, i fa sol.
Jo també vull col·locar col·loquis
als prestatges de la retòrica.

 

Vés al poema sencer
Sandra Domínguez Roig

Comentari

 Comentari |5 / jul.sandra Dominguez - Buzz - Públic - Silenciat
Vine...
silent
i proclamat
el lacre
que em clou les parpelles,
defineix la sinuesa, meva
<nuesa sinuosa>

Sigues vol
i caiguda
clau de solfa
retallada en la paret.
Vine...
a culminar
en l'esclat de mil plomes,
rebentant
dins
meu.
Vés al poema sencer
Carmen Moreno

Aparell digestiu

No ets només tu
no ets només tu
sóc també jo
i aquest joc
i la vida que ens atrapa
i els núvols que s'apaivaguen
quan volen
(del verb volar)
i tota la resta que suma.

I ara aprofito,
t'aprofito i m'aprofito
perquè ens aprofiti.
Després
ja farem la digestió.
Vés al poema sencer
Àlvar Escudero Pineda

Fes-te tu, sigues tu

Miro al carrer, parlo amb la gent que m’envolta

Miro amb ulls crítics, analitzo, parlo, penso, actuo.

No m’agrada allò que veig, no m’agrada el que m’ensenyen.

No m’agrada veure els milers d’injustícies que s’han comès.

 

Religions que maten en nom del seu Deu,

Que clamen fe i provoquen pobresa,

Que s’enriqueixen amb la caritat dels pobres.

I que ostenten el seu orgull i benevolència.

 

Exercits armats que maten civils,

Que imparteixen la pena de mort al seu gust,

Que la seva feina els i dona la guerra,

I que tanmateix, diuen repartir  la pau...

 

Rics que en volen ser més, i se’ls escolta,

Pobres que volen viure, i se’ls ignora.

Gent que te de tot, i no te res.

Gent que no te res, i te de tot, amor.

 

Ara només hi ha paraules,

Paraules fetes de paper de fumar...

Paraules que s’emporta el vent...

Que se les emporta i no tornen.

 

Fets i no paraules,  fets es el que cal

Lluitar amb dos ous contra qui no et deixa ser

Ser tu, trobar-te a tu mateix, i escoltar-te

Fer de l’amor i l’estima la teva filosofia de vida.

 

Que res t’impedeixi ser tu,

Planta cara als qui no t’escolten

I escolta als qui et planten cara

Fes-te a tu i sigues tu.

Vés al poema sencer
Àlvar Escudero Pineda

Crònica I

Branques enredades

Rauen dintre del meu cap

ombres enfoscades

Pel turment del meu tombant

 

Llençols grocs al terra

Que recullen mals humors

Fulles gota a gota

Cauen com els meus records

 

Surto a la muntanya

Per pujar als cim mes alts

Diuen que aquells aires

Fan passar tots els teus mals

 

Passo per aquells boscos

Evadint la realitat

Crec que la tramuntana

Ja m’ha trastocat el cap

 

Torno cap a casa

Amb els pensaments mes clars

Obrint altres portes

Que el destí t’havia desat

 

Torno a l’optimisme

Aquell vell amic deixat

I recupero forces

Per tornar a lluitar endavant

Vés al poema sencer
Carmen Moreno

La poesia després de Becker

'Què és poesia?', van preguntar-li a Becker uns ulls blaus.
Poesia és reivindicar la vida quan s'ha mort el dia, potser,

 

o la segona persona del singular

i la primera persona del singular quan la segona s'ha anat

 

o sortir d'un pou per entrar en un altre

(o oblidar-te de com se sortia

i escriure per trobar la teva pròpia resposta)

 

o madurar una mena de tornar enrere

però volent anar cap endavant

com fan les paraules
                                frases
                                           textos
                                                           pàgines
                                                                           llibres
                                                                                        enciclopèdies del coneixement sense saber

 

O aquelles lletres de sons sonors
per parar tots aquells cossos/capcots/ulls clucs
que ja només saben ser pràctics
i et miren com raro quan et parlen de

       la feina
                                                    el jefe
                                                                                      el trànsit
                            l'home del temps
                                                                                                              els escuradents
                                                                                                                                                        Dostoievski
                                                             Schopenhouer
               la TDT
                                                                                                       Picasso
                   la meva parella
                                                     el meu cotxe
                                                                                 la meva sogra

                                                                                                                                            ells ells ells

I tu, evasiva, t'has perdut mirant al

                                                                                                CEL

 

Vés al poema sencer
Teresa Bosch i Vilardell

Silencis

Te’n vas anar com un ocellet, piulant ben baix. Tenies els ulls closos, les mans balbes, el cos que llanguia en un bleix feixuc. Ja no et pudia l’alè ni et traspuava suor a través de la pell distesa. Tot tu estaves sumit en un son profund que s’esvania. Volies reposar i no deies res, però tots volíem dir-te moltes coses. «Adéu», sobretot.

Mai t’havíem dit adéu. I tu ens ho havies dit tantes vegades... Ens donaves consells i ens agraïes la companyia. No ens feies cap retret. Semblaves un infant. Des de la primera visita al metge, senties com a poc a poc davallaven els castells que en un altre temps havies volgut construir. S’esfondraven els rajols i les finestres. No tenies el demà passat ni l’altre. Hi havia l’avui, potser el demà. Un trànsit que t’envaïa de records i reflexions. I t’estovava l’ànima.

Te'n vas anar i no hi havia cap consell. Cap gràcies, cap adéu, cap te’n recordes. Només hi eres tu. Que t’esmunyies lentament. Que panteixaves alt. I tots restàvem en silenci al teu voltant, mentre els teus pulmons engolien les darreres alenades d’aire. Érem molts, però ens sentíem sols. T’escoltàvem a tu que no ja no eres tu; i ens escoltàvem a nosaltres que tampoc érem nosaltres.

Vas respirar més fort. Jeies planer i el teu cap mirava cap enlaire. Els músculs, secs i pansits, van contraure’s en un darrer esclat. No vam dir res.


Ens vam quedar amb la por. I amb el record. I amb la dolcesa amarga d’aquell que és conscient de la seva pròpia fugacitat.

 

Vés al poema sencer
Quim Ponsa

Perdut entre els teus llavis

Com si la terra s’ensorrés als meus peus,
i un munt de llavis resseguís el meu sexe,
besant-lo dolçament de l’arrel a la punta.
I el moment esdevingués una plàcida regressió
a la infantesa més remota, al mateix úter matern,
on tot és pau, on cada moviment és celebrat...
...I tu a sobre meu, dansant sense música,
amb un riu cabalós entre les cames,
una brasa encesa als braços, i un rusc de mel en el somriure.
Amb sonoritat a la veu, amb llum intensa als ulls,
fent del risc una peça d’amor, de l’amor un crit al risc.
Ajornant tota mostra de conservadora sensatesa.
Només tu, jo i el moviment harmònic de malucs
seguint el ritme suau, excitant i tendre de l’amor,
amb el teu sexe encerclant apassionadament el meu...

I de sobte el foc tot ho crema i els ulls agafen intensitat,
la boca s’obre fins arribar al crit, la respiració es trasbalsa.
L’orgasme rebota les parets i omple l’estança de llum i flors...
I tot seguit una veu suau, que diu “t’estimo...”
i unes gotes de suor, que et fan més humana i desitjable.
I uns pits que em retrunyen a la cara demanant carícies insolents.
I el meu sexe momentàniament flàccid, esperant uns llavis,
una llengua, una saliva, que el remunti a l’infinit...

Vés al poema sencer
Sandra Domínguez Roig

Caure dins d'un poema

No Puc definir exactament en quin moment caic dins el poema.
Em capbusso amb un mot i puc nedar per ell.
Aleshores m’irromp una aigua de vers subterrània que s’escola i m’habita totes les esculleres, barbotejant i efervescent, trenca just al pit i al seny, i aleshores la veu pren magnitud i ressona dins la gruta profunda des d’on parlo, i s'eleva com un mormol brunzent que pren el cos d’una onada petita i s’arremolina a la vorera de la platja i arrissant-se esdevé el farbalà d’una mar que colpeja i després em sobrevé el desig d’explicar-te...
(Si girant el pom de la porta i fités per l’escletxa i fores per un casual aquí, que he caigut dins d’un poema i he surat ingràvida, per culpa teva).
I a l’instant obro els ulls tan indefensa  com en un despertar.
Vés al poema sencer