Tots els poemes

Sílvia Bel Fransi

La caiguda de l'artista

La caiguda de l’artista
està sempre molt a prop.

Un personatge pla.
Un pla desenfocat
al clímax de l’escena.
Un vers que cacareja.

Una mirada negra
que implora en silenci
la resposta d’un pou abandonat.

Ecos sense retorn.
Aplaudiments sord-muds.
Vertígen de teló encarcarat.
Lectors atrapats en arenes movedisses.

Sobre crispetes ensopides
un espectador s’adorm
sense remordiments.

Punxades a la boca de l’estòmec.
Empatx creatiu.

Milers d’artistes es llencen cada nit al buit
amb paracaigudes de joguina
sota el focus de la lluna plena.

Però quan un artista cau,
sempre cau sol.
I eI públic, desconcertat,
l’espera incòmodament avergonyit,
per apartar-se en el instant precís
de xocar a terra.

Vés al poema sencer
Sílvia Bel Fransi

Nyic-nyic

No sé encara perquè,
però últimament,
totes les idees em vénen
mentre vaig amb bicicleta.

Tampoc sé si és el fred
d’aquest hivern
que no se’n vol anar
o si és que tinc pressa
per no oblidar
els versos que enllaço
a cada pedalada.

El cas és que cada dia
arrisco més per arribar
i transcriure d’una volada
els pensaments.

Sempre acuso la darrera pujada.
Escric amb el nyigui-nyogui
dels genolls de fa 26 anys
i el nyigo-nyigo
d’una cadira de quan en tenia tretze.
Tot em grinyola.
També aquests versos.

L’hivern se m’ha colat a dins dels óssos.

Nyic nyic,
nyic, nyic,
 nyic, nyic.

Vés al poema sencer
Sílvia Bel Fransi

Semàfors

Bategs de llum verda
rere els ulls.

Verd-verd
Verd-verd
Verd-verd

Però el semàfor resta ambre
dia rere dia.

Jo m’espero, pacient, a la vorera,
mentre llenço versos sobre l'asfalt
com si jugués a la petanca.

Cada vers trepitja una ratlla blanca.

Quan es posi verd
- penso ingènua -
podré arribar a l’altra banda
fent gambades sobre el poema ?

Vés al poema sencer

Cafè de l'Horloge

te en mà
i cigarreta en boca
asseguts com estàvem
a segona o tercera línia de mar
escoltàvem l'escuma batre contra nosaltres
l'espigó irreductible del cansament
i de la paranoia europea
des d'on ens llançàvem
a les onades del temps
i aquest
per complaure'ns
s'aturà
i quedàrem suspesos a l'aire
a pocs mil·límetres dels nostres cossos
bevent i fumant
a l'escenari del somni rellotge
on un grup de berbers
de punyals cenyits a l'esquena
i d'instruments arcaics
tocaven la melodia exacta d'aquell moment
tic-tac
tic-tac
tic-tac
...
Vés al poema sencer
Carme Pagès

La plaça dels sentiments

Aquest matí, he creuat la plaça dels sentiments:
hi he vist la fruïció, olorant, palpant
i assaborint plaers de menuda dimensió
(petits pecats consentits i contemplats).

Aquest matí, hi havia, a la plaça,
tres joves amb esplín a la mirada.
Esguards de bellesa taciturna,  que em
feien intuir els blaus de les seves ànimes.

Aquest matí, en  un cafè de la plaça,
he vist un cambrer contrariat
per les exigències discordants
d’un client fàtuament recalcitrant.

Aquest matí, en una racó de la plaça,
he vist l’enveja atrapada als ulls d’un ancià
mentre observava  despòticament un rara avis,
que caminava amb pas segur i agosarat.

Aquest matí, sota una volta de la plaça,
hi havia un home demanant almoina
amb rostre lúgubre i macilent
que fregava la indigència immereixent.

Aquest matí, he vist travessar, expeditivament,
 la plaça,  una noia amb maletí;
de les seves fràgils i modernes ulleres,
emanava, circumspectament, follia i frenesí.

Aquest matí, al bell mig de la plaça,
he vist uns ulls idolatrant-ne uns altres
que encara que es veien innocents.
Amb tot, semblaven  impacients...

Aquest matí, a la plaça, el projectat
salivall d’un jove m’ha provocat desplaença
i m’he adonat de la magnanimitat d’una noia
que feia de bastó a una caduca senyora.

Aquest matí, a la plaça, he parat esment
al menyspreu que ha patit un infant,
i he vist l’efusió d’un noi abraçant un company
i la vanitat d’una dama fútilment sensacional.

Aquest matí, a la plaça, he llegit  estranyesa
als ulls testimonials d’un làbil colom blanc...

Vés al poema sencer
Rosa Roig Celda

El xiquet taronger

Sabeu on va acabar aquell xiquet que no sabia collir taronges? 
El portaren al riu,
allí  va veure els estranys, i atapeïts tarongers. 
S'abraçà al tronc i va decidir 
que el silenci i el perfum d'aquell taronger era
 el que sempre havia buscat i s'hi quedà. 
En contar-li-ho a la mare ningú recordava on estava el taronger. 

Ella sempre que arriba abril va al riu
 a buscar el fill
i arriba a distingir un perfum quasi humà 
que li recorda el seu xiquet. 
Creu que és ell, però no saber-ho cert la matarà.

Com poden els hòmens tindre tan poca memòria?
Vés al poema sencer
Rosa Roig Celda

La xiqueta dels volants

Guardava un secret i guardava una pena.
Aquella bata blanca de volants que tant estimava,
aquella que ja no podia distingir del somni...
L'armari de fusta, fosc per fora, fosc per dins,
s'havia engolit el somni, la bateta.
Els volants de la innocència s'havien perdut en tancar la porta,
ennegrits com l'ànima d’un botxí.
Si no teniu el cor fort, no la mireu, no la busqueu!
La seua és una pena tan gran i tan profunda
com el cau de l'armari que atrapà el seu secret.
Ni volants, ni innocència.
Ja s'encarregà sa mare d'això!
Vés al poema sencer
David Jiménez i Cot

Absència

Lluny de no fer res
repares, passiu,
com dissemina l’oratge
les cendres del temps
en un marc que mai es clou.
Xopa
la pols de l’ahir
els instants de l’efímer present.
Inhuma l’ossada el ponent,
brunyeix fins al vèrtex més alt,
l’últim esper.
El cercle es corromp
i evoques només
els vestigis d’allò que has estat.

Reposa el límit:
l’origen
sepulta el record.

Vés al poema sencer
David Jiménez i Cot

Malenconia

                           Floc de neu:
circumferència perfecta
que uneix tots els punts
d’un espai vertical
que decau; plor de gel
que es condensa en la pell
moribunda on creixien,
abans,
les arrels impulsores del cor.

Flor augural
de la mort més cruel!
Pètal de son;
ens ocultes la sang
que ens adorm les guspires
del vers magistral,
aquell que floreix i no pot.

La ment en blanc d’aigua-pols
i l’instant que es desfà.

Vés al poema sencer