Tots els poemes

Teresa Bosch i Vilardell

Sucre

T’ho he dit que avui,
mentre llegia el diari
              – la crisi i tot allò d’aquella taca de petroli al mig del mar –
he sentit de cop el gust dels teus llavis
en els meus?
 
Ha estat una fiblada curta,
com de cafè
El bar brogia
I jo he encanyonat fort,
el sucre cap endintre,
com encanyona aquell que beu amb set
Vés al poema sencer
Gemma Gelabert Gonzalo

Liebe

Tots els somnis s’esborren
perduts en un viatge
que mai esdevingué real.

Intento oblidar-te,
fer-te petita o
desfer-te de la constància.

Més tu no abandones
de mi el teu record.
Et mantinc immòbil

i desitjosa.
Vés al poema sencer
Anna Fenoy

No vas pensar-ho dos cops

No vas pensar-ho dos cops:
Calia lluitar per l’eterna pàtria
i era necessari esgarrapar i repartir
pètals negres pels carrers de Barcelona.
El roig de la sang s’escampava estèticament
Sobre les llambordes dels carrers tenyits
del gris de la melangia que havia esclatat.
Vas guanyar una batalla, un honor
d’una societat objectivament equivocada:
però tu, no ho sabies.
La victòria havia omès la teva enyorança
vers la família que tant de temps
havia estat esperant- te en la Masia
que tots junts havíeu aixecat amb rialles,
joguines, perfums i plats de ceràmica.
El teu trajecte havia acabat
i vas decidir marxar de Barcelona
per tornar ple de joia a una casa
on ara, només les ombres hi ballaven,
doncs aquells que esperaven havien marxat:
però tu, no ho sabies.
Vés al poema sencer
Teresa Bosch i Vilardell

Diumenge a l'estació

Ha estat un instant curt,
i cap dels dos mirava allà on havia de mirar.
«L’estimo, l’hi haig de dir»
De vegades la fragilitat del vidre
no serveix per a res,
però el darrer pensament
d’aquest capvespre de diumenge
s’ha gestat en un somrís fugaç.
Ara, l’aire és fresc i buit,
i allà on abans hi havia el tren
hi tinc les pedres i les vies.

 

Vés al poema sencer
Teresa Bosch i Vilardell

T'explico els meus problemes

T’explico els meus problemes,

aquests problemes

que després em semblaran estúpids,

i tu respires i mormoles

la vida, que és tan puta...

i m’ofereixes el pit nu

perquè m'hi ajagui,

i mires cap el sostre,

i fas lliscar la mà lleugera

com un ocell petit,

calent, d'argent,

sobre la meva espatlla fosca.

T'explico els meus problemes.

Vés al poema sencer
Carmen Moreno

Despertar (potser poètic)

Avui he trobat el fil conductor d'una memòria poètica que em precedia. L'he perseguit, l'he perseguit fins que m'he topat amb allò necessari, amb allò més íntim i més plaent: un espai buit, per mí, on les paraules bullen i les lletres ballen després de ser pensaments florits. El fruit? A la llavor de la terra i als peus que trepitgen i als cors que tre-tre-tre-tre-tremolen de calor o de fred. De fet, és en aquesta tremolor coral/corpresa/coratjosa on s'amaga la meva poesia, policromada i portaferrissa: en un cor-pulmó/cor-diafragma tremolós que ara palpita, ara trontolla, i és en aquest pàlpit trontollaire que VIU i sent vida, i que així mateix la percep i la diu i l'escriu i la descriu el dit captaire -el dit del cor pulmó diafragma coral corprés coratjós-, bategant i dubtosa, mai del tot definida. És aquí -vull dir allà, al bis a bis vital d'abans- on he recuperat avui el vers en cos i ànima, i encara que sigui disfressada prosa, és essència retrobada, alè, substància emparaulada.
Vés al poema sencer
Gemma Gelabert Gonzalo

Nòmada en solitari

Busca,
sabent que no trobarà
el que espera.

Es mou silenciosa,
incapaç de remoure la sorra
per on es desplaça.

Regira racons i calaixos,
esperant la resposta
que trencarà misteris.

Sap que la solitud
sempre restarà amb ella
i serà esclava
d’una cadena sense escapatòria
que ella mateixa s’imposa.

Navega muda
per un camí sense pauses,
suspesa en espais aturats,
trencats pel dubte
de sentir-se sola.

Es desplaça, forastera,
viatgera per un món sense calma
que amb presses l’atrapa
desfent la certesa
de trobar-se on vol ser.


Nòmada en solitari
cavalcant per un sens fi de camins
amb la companyia de pensaments migratoris
que de tot la deslliuren
i en ella mateixa l’enclaven.

Clavada en un mar sense límits
d’on els peixos s’allunyen sens rastres.
Vés al poema sencer
Gemma Gelabert Gonzalo

La llum de la vida

La llum, eclipsant-nos d’enigmes,
ens transporta als infinits llunyans.
D’aquells d’on no voldríem desaparéixer,
on no hi manca l’aigua pel lluitador
ni la roja sang pel vençut.

La força infranquejable
que trenca els impossibles
encoratjant valents esperits.

Sempre, mentre ens quedi energia,
romandrà la lluita constant
dels qui seguim escoltant
els batecs de la vida.
I amb ella, sens pausa, viatgem.

Per la llum.
Per la vida.
Amb la lluita.
Vés al poema sencer
Quim Ponsa

La bruixa dels àngels

En el silenci de la sala
em vaig acostar a la bruixa
que parlava dels àngels.
Em va agafar de les mans
i em va parlar amb veu suau
de la mare natura i els esperits,
dels punts de llum i els colors de l’aura,
que no existia el jo, sinó el nosaltres.
Em deia que estava allí per a servir-me,
i que m’estimava profundament.
L’escoltava a ulls clucs hipnotitzat.
Finalment em va dir que els diners
no eren res, no eren el fi, sinó els mitjans...

Aleshores em va deixar anar les mans,
em va abraçar com feia temps que no ho feia ningú...

I em va cobrar vint euros...
Vés al poema sencer
Raimon Gil Sora

Antonio Machado

Els lents revolts ens van mostrant l’últim
secret de la tarda: vinyars gèlids i platges
buides de turistes. Matisse va trobar aquí
el cel blau de la seva inspiració, Machado
la seva mort. Nosaltres només hem creuat
la frontera per dur-te flors i dir-te que tots
hem fugit algun cop d’alguna guerra sota
la pluja per buscar refugi en algun record.
Però la poesia no ha servit mai per salvar
a ningú. Menteixen els versos que parlen
d’un altre temps. Aquest sol de febrer no
s’assembla gens a cap sol de cap infància.
Vés al poema sencer
Dani Ferrer i Esteban

Quan el robí deixi d'establir

Serà allà, a l'ermita del somni,

a Robí, just abans de partir,

de morir, a la mina amiga,


plena de sang, descosits,


desfigurant la figura torta,


mentre passen les llunes,

les darreres, les primeres,


de la nova vida, em durà a tu,


ja bruna de tanta terra rodejant-nos,


ben nus, entre la sorra i el desig dels arbres,


creixeran lliures al jardí, a l'hort, ple de bolets,


al·lucinògens seran els gens de la darrera troballa,


allà dins ja res serà difícil, tampoc complicat, tot al sac,


el traspàs serà tant sols un pas per a arribar a la veritat,


aquella nua que tanta gent va provar d'encetar, tard,


d'hora, a totes hores, arribant a besar aquell mar.


Romandrà la figura absolta de la revolta sentida.


Quan el robí deixi d'establir serem encara més forts,


masses mines dins les boques dels qui fan misses,


masses masses oprimides al temple dels Déus,


masses mentides fora de lloc, arreu del cor.
Vés al poema sencer
Daniel Ruiz-Trillo

Mot íntim

Mot íntim o paradís
que el pla ja engalana;
no hi ha estones vanes
ni cap vespre escrit en gris.

La paraula, la presència
de menuda subtilesa
subratlla la grandesa
de l’amor en florescència.

Vés al poema sencer