Tots els poemes

Raimon Gil Sora

Després d'un concert d'Adriana Calcanhotto


Amb la seva veu han arribat els primers

instants de la tardor, una remor de fulles

mortes al nostre pas i fred a les paraules

amb un suau portuguès. Fa anys Girona

va ser la ciutat de la meva trista solitud:

Por a viure, cinema d’autor i dret civil.

Aquesta nit torno al fons d’aquells dies

mentre t’abraço fort en la foscor d’una

habitació de motel, amb la mateixa por

de perdre’t que tenia quan encara no et

coneixia i llegia el gust dels teus llavis

i del teu sexe als llibres de poetes morts.

Vés al poema sencer
Núria Niubó i Cabau

Com aigua clara


Acaronaré el teu rostre,
besaré les teves parpelles,
i com un elixir,
em beuré les teves llàgrimes.

Com aigua clara,
amb sabor a tu.

I seré jo, aigua abrupta
i desbocada,
per tot el teu cos lliscant,
amarant-te de mi
a cada plec.

No em ploris més,
amor,
no em ploris.

Que de la sal del teu cos
ja en sóc plena.
Deixa'm besar-te'l
amb aigua dolça
d'amor i desig.

Com aigua clara
vull ser per tu.

Com aigua clara,
amor.

Vés al poema sencer
Núria Niubó i Cabau

Visió daliniana d'un somni impossible

 

He entrat en el teu somni.
Il·lusió furtiva.

T'he robat una besada,
térbola, humida.

He aturat la mirada
en els plecs de l'ànima.

He ancorat al teu cor,
embriagada d'escuma.

He segellat els temors
en la nuesa diàfana.

He dibuixat camins
en l'ombra del cos.

He buscat el teu reflex
en desvetllar del dia.

He cercat la resposta
i, emmirallada de llum...

He emmudit el desig
presa d'enyor.

He entrat en el teu somi.
Il·lusió furtiva.

T'he robat una besada,
térbola, humida.

Vés al poema sencer
Dani Ferrer i Esteban

Demà

Encara que passi aquest demà,

que demà en vingui un altre,
encara que passin llunes,
encara que passin somnis,
encara que mai no t'aturis,
sempre t'estaré esperant.

 


De nit, entre oníriques veus,

les teves, les meves, allà,

allà a les llunes, somniarem.

 


El futur és una porta al cel,
l'infern és l'angoixa de la creu,

creu-me, la teva pell és la mel,

que vessa pels meus ulls, arreu,

i mai no s'asseu, a la mirada plàcida,

es desferma, entre guspires, a l'aire,

i brota, el sentiment oprimit, tarda,

tarda el dia de veure'ns sense marges.

 


És agre, el vi a la taverna de l'ànima,

mà a mà aconseguirem la Bellesa,

aconseguirem el port i l'emblema,

els càntics, els sospirs, salparem.

La partida de daus molls a la taula,

aquesta esquerdada, plena de vi agre,

de vi dolç, negre, passat aquí a la bota,

de tantes nits d'alcohol, de nits d'haixix.

Desfermes el meu vers lliure a la porta oberta,

em despullo davant la lluna, m'allunyo del món,

amb tu, de la mà, ens trobem allà, allà dalt,

on és molt més senzill somniar i arribar,

besar els estels amb una sola mà,

mentre el sol entra pel vitrall,

fet d'aigües acolorides, nues.

 


Els colors prosaics són el demà,

el vers nou, el vell, el darrer,

són sinònims de despertar,

al teu costat, cos de fada,

que vola entre copes i glaç,

despullant un sol sospir, mai morirà.

 


I m'aturo on abans hi havia la font,

el trastorn de la ment és el malson,

és un crit llençat al cel en un segon,

una porta que s'obre, tanca una altre,

vull volar lliure entre somnis, amb tu,

anar al llit del estels, amb llur son,

despertar d'ell, amb llur enyor,

renéixer sense tu, embruix dolç,

per créixer junts, mirant amunt,

ara, de vell nou, de nou, vells,

de bell ara, demà, despertar,

ple d'esperances i somnis,

com si aquesta paraula

mai, mai no es gastés.

 


Com si mai no s'esborrés

tot això que ara t'escric,

i demà, demà és l'instant,

és el moment radiant,

una volta, de traç a traç,

encapçalant la fugida,

cada ment a l'univers,

infinita és l'estima,

infinit el neguit,

m'agradaria brotar,

ja lluny de tu, de mi,

ja ben lluny del demà.

 


I aquests versos s'escriuen lliures,

i aquestes aquarel·les ara brotaran,

ens veuran alliberats de la fam,

el femení no té perquè arribar,

no vull ser allò que no sóc,

el que mai no vaig ser,

som el vers darrer.

 


Vol dolç, lluna bruna,

volem entre somnis,

de la mà, fent-nos l'amor,
amb una mirada tendra de llum,

amb els llavis tot molls, de besar-nos,

el coixí fet de mar immensa és el raser,

som el ser, l'encanteri fet del no-res,

serem, doncs, la conclusió exacte,

la cloenda, el final i l'ahir.

 


En un demà fet de promeses,

que s'esquerden, com la veritat,

mentideres són les formes de la realitat,

i d'ella fugim, amb totes les ganes i el versar,

entre pinzells lliures que s'animen a prendre la mà.

Me la deixen sense poder respirar,

ja ho saps, automàticament llevo l'ànima,

la deixo de mà en mà, volent despertar,

i sospirem, demà partirem, i ens alcem,

ja no caldrà salpar, serem al lloc exacte,

viurem tant endins la calma que rebrotarem,

serem aquell escull, noia -no ens ho pensem més-

els somnis d'aigua s'estimbaran com ho fan les onades.

 


Ones lliures vora la mar en calma, a la vorera del somni passat,

demà saps que és l'hora de l'avui fet amb una sola mirada, cansada.

El demà, avui fet de passes passades, són les d'ahir a la matinada,

és una dona mig bruixa mig fada, s'alimenta dels somnis passats,

dels somnis futurs, de la teva lluita feta de segles, el nostre demà.

 


Demà, avui mateix, ahir, instant del després, vers de lluna,

lluna al vers, véns amb mi, entre somnis, diürns, nocturns,

t'entregues al meu cel, fet de desitjos llunàtics i de pau,

ara tot es torna d'un color fàcil de mirar,

serà senzill viure, despertar,

tot un món s'obre de cames,

quan les nostres cames s'obren,

quan som cabrons sense banyes.

Potser masses tornades, al món de l'ahir,

a l'univers del demà, que m'entregues, al respirar.

Totes són sinònimes, totes les paraules rimen amb el verb "somniar",

i tu ets aquella bellesa que em lleva de terra per llepar els astres,

i tu ets aquella profunda senyal dins la meva llengua seca,

que s'omple de saliva i de nit, al passar-me per ella els teus pits,

mentre les nits s'encarreguen d'obrir-nos la llum del somni.

I ara que et veig, desig fet d'imaginació i constància, demà brotaràs.

Vés al poema sencer
Daniel Ruiz-Trillo

Ta veu

Ta veu és com el groc
d’una llimona àcida
i lluent.

Et tocaré els peus
amb una cançó,
una cançó amb vocals i consonants,
consonants líquides com els teus llavis,
bilabials com els teus ulls,
sibilants com el teu nom,
palatals com el teu món,
vibrants com tota tu.

Vés al poema sencer
Raimon Gil Sora

Concepte

Enlluernat pel llum del focus escolto

des d'un racó de l'escenari la música

trista d'un solo de trompeta. Després

a poc a poc el vol vacil·lant de la mà

al voltant d'un thèremin va dibuixant

la calidesa del cos de la noia que vas

estimar una freda nit d'hivern mentre

et trobes el significat de les paraules

que vas escriure: has passat de perdre

el que estimaves a perdre't tu mateix.  

Vés al poema sencer
Quim Ponsa

Terrats

Saltàvem pels terrats per la vella Barcelona
plena de fum , soroll, gavines i coloms,
saltàvem sense escombra entre les cuixes,
i sense cap més xarxa que la nostre il·lusió d’infants.
I veiem pels celoberts les nostres paranoies
en formes alades encerclant-nos cada somni.
Jugàvem, beneïts temps en els que jugàvem,
amb els genolls pelats i les bruses enganxades,
jugàvem a ser avions que aterraven en prats de rajol,
i a xutar cada agulla d’estendre somniant fer el gol més decisiu.
Beneïts els temps en que jugàvem pels terrats
que ens servien de palaus i barricades.
Vés al poema sencer
Raimon Gil Sora

Subtítols

Perquè a la vida li agrada amagar el sentit

íntim de les coses no podràs entendre mai

l'home solitari que passeja el gos cada dia

pels capvespres del port, ni el que s'asseu

al mateix lloc de sempre a dibuixar el cos

nu de la dona que no ha trobat. Perquè no

sabrem ni les nits ni les paraules que vam

deixar pendents continuaré bevent alcohol

i escrivint versos. El temps és com un nen

que ha perdut la seva mare i l'està buscant.

 

 

Vés al poema sencer
Carolina Ibac Verdaguer

Fora cabestres

Trobades enyorades dins la mar en calma.

Esperen sense treva la lluna blanca,

Que caigui sobre el llit d’aigua

I suri entre onada i onada. 

 

Llum lunar màgica,

Vius dins el somni

sota els fòssils

-ancestres- 

 

Fora cabestres.

Llibertat salvatge.

Hores de bagatge,

Dins la natura, fura. 

 

Trobarem aquella son

que ens farà somniar

sense cap mena de tro,

només un munt de petards

per a celebrar

que la nostra veu

té peu

-ferm, infinit-

Passa a passa

Passa el temps

I s’escorre

Com l’aigua a les mans,

Entre els dits... 

 

c

a

 

a terra...,

morint,sense treva.

Vés al poema sencer
Dani Ferrer i Esteban

A ca l'hermètic

Quan vam oxidar la porta sense marcs,

sense aturador blanc de paret llisa i morta.

 

Quan vam aturar el pas davant de la vergonya,

quan decapitàrem els símbols feixistes agònics.

 

Vam despullar loes fulles dels arbres tan vius

que donaven fruits, embotits al buit de la nit.

 

El bull era perfum de fum, de ferum i ales,

se les anaven cruspint amb el vent huracanat.

 

A Ca l'Hermètic ara tot és de liles fesomies,

les parets sense vidres ni porticons, tampoc marcs,

van passant, mentre enumerem els nombres primaris,

els que vessen prop dels portals de les cases sense portes.

 

A Ca l'Hermètic tot és íntim amic de l'obertura astral,

dels viatges sense ordre, cap direcció ni nord, sense sud,

a les portes sense ocupar de les ales tan lliures del combat.

 

Despullen les ales savis esperita alliberats, portes endins,

portes enfora, mentre passen les llunes amorfes.

 

Els seus somriures són rius per les andanes,

passen trens endins de la casa sense pensar-ho gaire.

 

Enumerem les de les llunes tranquil·les, somniades,

mentre passen les llunes a les cases sense ocupar,

encara deslliurades del desembre que fa llum.

 

Un dia onze de l'onze del dos mil onze neix,

el que creix dins l'univers col·lectiu, llibertari,

com lliures són els llibres llatins alliberats.

 

Naixem un cop més, vers a vers,

falç a falç encenem el cel, roig.

 

La sang vessada ja és massa,

masses masses amb cervell de ràdio,

d'electroencefalogrames sorgits de la nit,

foscos som són els cors, enllà les albes.

 

A Ca l'Hermètic brilla el sol de l'illa,

aïllats queden els qui despullen el vers.

 

Darrere de les ullades de les llunes nues,

que desfullen el mirar de les fades,

dels folls matolls del bosc fosc.

 

 

 

 

 

 

 

 

Vés al poema sencer
Quim Ponsa

Les rates

Les rates surten de les clavegueres,
i es llepen entusiasmades les unes a les altres.
Repassen meticulosament totes les sobres de la festa
engolint sense pudor les restes humanes i inhumanes.
Una vegada satisfetes, s’abandonen a l’acte luxuriós
i es reprodueixen amb la única finalitat monstruosa
de perpetuar l’espècie i engrandir els seus egos putrefactes.
Les rates, es reparteixen premis i avinences
per tal de guarir-se les unes a les altres les ferides,
mentre el mon contempla estupefacte, atònit i dòcil
la macabre orgia del maleïts rosegadors rapinyaires.
Vés al poema sencer