Tots els poemes

David Jiménez i Cot

Fredament

L’hivern,

corc i ombriu,

com l’ullal de la nit,

t’inocula l’angoixa

al substrat de la pell

que encara endevines a son.

Talment com un ventre de planys,

negat de buidor,

n’aculls el fred

a la cambra dels teus pensaments.

Ara i aquí,

has plantat la llavor

que germinarà el setial

on duràs el camí del retorn.

Endavant.

Seu,

i contempla’n la por.

La porta que has tancat,

per fora, té una clau;

per dins,

hi manca el pany.

Vés al poema sencer
David Jiménez i Cot

Narcís

L’esguard que pinta

la retina insípida del món.

L’olor execrable,

passada,

de la carn roent de l’univers.

El so estrident

de la mudesa eixordadora.

El gust amarg

de la quietud,

la soledat.

Aquest cossall,

fet per emprovar,

escau a la mida de tots.

T’hi veus?

Vés al poema sencer
David Jiménez i Cot

El pou i la nit

L’ull obert,

com un mirall recíproc,

retén, badívol,

el cluc infinit que confon els dos pols.

El pou intern,

lleganyós,

desprèn el residu

que prenya les pedres

malmeses

de tantes osques com anhels infecunds.

El límit d’argent

ennegreix les matrius.

L’esperança és un gorg fosc

i humit

on les ombres et guaiten l’ofec.

La vida, liquosa,

flueix incessant.

Cap lloc és fix:

adés ets l’anyell,

adés,

l’observador.

Vés al poema sencer
Quim Martínez

Mans

Tinc a les mans
(les mans, t'en recordes?)
el més petits dels secrets.
Esdevingut realitat
destraler com sóc
(cervell i mans no es coneixen, t'en recordes?)
no sé què fer-ne.
 
Amagar-lo en una capseta
seria el més sensat
(la capseta de guardar petons, t'en recordes?)
però la sensatesa fuig sense mirar-me.
 
I t'estimo. Infinitament.
Tant com en sé
(estimar com d'aquí al cel i tornar, t'en recordes?)
però el teu esguerd vigilant sempre és aquí.
 
Nosé què passarà demà.
Tot és provisional. Jo en sóc
(un cadaver jove i formós, t'en recordes?)
però ets el meu seccret,realitat, sensatesa i provisionalitat.
 
Tot el que ara sóc.
Les meves mans.
Per a tú
 Ara i sempre.
 
Vés al poema sencer
Quim Martínez

Aritmètica

 
Rendir-se a l'evidència esdevindria massa senzill
ara que l'únic record que em queda
es redueix a una porta tancada.
 
Conservo els nostres noms en una insultant placa
malgastada per la pluja i la teva indiferència
condemnada a ser el darrer testimoni de la desfeta.
 
Els mots menteixen cruelment sobre el que fou una història d'amor
i deslliuren, amb natural vehemència
la por exitencial d'un il·lus amant.
 
Desconec el jorn en què,
un cpo expulsat del teu paradís de carícies
vaig decidir, sense pensar-ho,
romandre per sempre al replà de la teva escala.
 
D'ençà, i fins al darrer traspàs,
intento alimentar-me de l'eterna enganyifa infantil
que demostra que laritmètica sempre és exacta:
 
Home + Dona = Tú
Dona + Home = Jo
Jo - tu = Res.
 
Tal com tú m'ensenyares.
Vés al poema sencer
Quim Martínez

Parlem?


Et parlo des de l'odi més profund
aquell que ménsenyares essent nena
et parlo de l'entranya de l'orgull
aquell que ens abocà cap a la pena.
 
Et parlo del silenci més ocult
aquell que tu em cridares sent petita
et parlo de la força del vençut
aquella que manà la llei no escrita.
 
Et parlo de la negació eterna
l'eterna negació d'un cor dolgut
et parlo del present sense aixopluc
present, passat, futur sempre a l'espera.
 
Et parlo de la ràbia continguda
aquella que conté el més dolç verí
et parlo de sentir-me menystinguda
de ser dona i poder manar el destí.
 
I et parlo de que avui ja sóc feliç.
A que fot?
Vés al poema sencer
Carmen Moreno

Qüestió d'atzar

Quan l'atzar volador
em durà una espurna
de mirall encès
i em deixarà flotant
a l'aigua
transparent,
calenta,
incandescent?

Hauria d'ésser
-si pogués ser-
en un suau
anar i venir
que no tornés,
i que es quedés,
per fer-me companyia...

Vés al poema sencer
Teresa Bosch i Vilardell

T'enfonses

Sí, ja ho sé…
T’enfonses
N’hi ha tants,
de moments com aquest
El cap a dintre el puny
El puny que tanca el cor
O el cor que esclata en sang
Tant se val
Els conec molt bé,
aquests moments
Tenen una negror absoluta,
com de sutge
Couen
I tan aviat s'omplen
de xiscles espaordidors
com de llargs silencis de llosa
que no es trenquen


Però no vull de cap de les maneres
que t’hi enfonyis
Ni que t’hi rabegis
Vull que t’aixequis
i que miris cap enlaire
Vull, sobretot que em miris a mi molt fixament
El cel és una gran catifa blava
que no pesa
Hi ha llum, entre la boira
I jo, ja ho saps,
jo estic al teu costat.

Vés al poema sencer