Dani Ferrer i Esteban
Quan vam oxidar la porta sense marcs,
sense aturador blanc de paret llisa i morta.
Quan vam aturar el pas davant de la vergonya,
quan decapitàrem els símbols feixistes agònics.
Vam despullar loes fulles dels arbres tan vius
que donaven fruits, embotits al buit de la nit.
El bull era perfum de fum, de ferum i ales,
se les anaven cruspint amb el vent huracanat.
A Ca l'Hermètic ara tot és de liles fesomies,
les parets sense vidres ni porticons, tampoc marcs,
van passant, mentre enumerem els nombres primaris,
els que vessen prop dels portals de les cases sense portes.
A Ca l'Hermètic tot és íntim amic de l'obertura astral,
dels viatges sense ordre, cap direcció ni nord, sense sud,
a les portes sense ocupar de les ales tan lliures del combat.
Despullen les ales savis esperita alliberats, portes endins,
portes enfora, mentre passen les llunes amorfes.
Els seus somriures són rius per les andanes,
passen trens endins de la casa sense pensar-ho gaire.
Enumerem les de les llunes tranquil·les, somniades,
mentre passen les llunes a les cases sense ocupar,
encara deslliurades del desembre que fa llum.
Un dia onze de l'onze del dos mil onze neix,
el que creix dins l'univers col·lectiu, llibertari,
com lliures són els llibres llatins alliberats.
Naixem un cop més, vers a vers,
falç a falç encenem el cel, roig.
La sang vessada ja és massa,
masses masses amb cervell de ràdio,
d'electroencefalogrames sorgits de la nit,
foscos som són els cors, enllà les albes.
A Ca l'Hermètic brilla el sol de l'illa,
aïllats queden els qui despullen el vers.
Darrere de les ullades de les llunes nues,
que desfullen el mirar de les fades,
dels folls matolls del bosc fosc.
