Francesc Arnau

Desassossec

Molt lentament recorde les absències,

en cada buit ature els pensaments,

solemnement vaig copsant les mancances,

la gravetat i els gràfics de les nafres.

 

Faig profilaxi, m’invente noves llunes,

altres estels, planetes, noves vides,

tot és inútil i torne al mateix lloc,

reste capcot esbrinant sentiments,

esmicolant el cervell en bocins

com un robot en un bucle del temps.

 

Desesperat no trobe on desfogar-me,

tan sols ací al paper blanc i pulcre

que no em diu res, encara que m’escolte.

 

Com em puc treure aquest desassossec?

 

 

Daniel Ruiz-Trillo

Mestre d'amor

Què faria la fadrineta
sense imatges,
què faria l’amor efímera
sense penyora,
què faria la bruna silvestre
si no la despullava,
què faríem ara
sense cada demà,
què seria la lluita
sense estrella ni penó quatribarrat,
qui es llevava
sense bons dematins,
qui tindria amigues
sense vaixells blancs,
qui seria futurista
sense tu com a passat.

Dani Ferrer i Esteban

Pels carrerons d'un dia qualsevol

Despullem el paisatge davant de la nit immensa,

entre les taules del primer cafè de la matinada,

entre andana i andana, fent versos per hores.

Llet, tallant un cafè fet de segles i lletres,

d’aromes, d’homes, de dones àvies,

quan a les cantonades es ven la mel,

d’unes abelles belles com les perles,

marines, del darrer dels somriures.

Podria versar fins arribar als cinquanta poemes,

podria emmirallar-me als ulls de la fada amada,

amagada, a les ales magues de les imatges,

fetes de feres exactes, exòtiques i pures,

nues, allà on la mirada despulles.

I quan neixen aquestes paraules a les ales,

quan es fan lliures de tant que volen,

que viuen sense fissures ni marges,

a les cabines telefòniques de les aules,

on es truca al missatger del cor trencat,

amb un sobre certificat d’on l’ha trobat.

I entre els escriptoris encriptem al escriure,

el viure és una dosi de dolç embruix.

Les lletres són esteses i màgiques,

les estrofes defineixen un entorn tort,

d’imatges mig desdibuixades, fades,

nombrades, en tants poemes i escrits,

ja parits, molt abans, engendrats.

I quan neixin les imatges,

totes versades, i nues,

que captures,

amb un somriure.

 

 

I ara, ja ho saps, a viure, viure!

 

Carmen Moreno

Quan ens plou

Resto quieta
sobre el llit de la nit:

mirada voladora
que la paret rebota
per despertar-me.
Fora plou una pluja
que es fa plugim.

Resto quieta
vora mi
(res més a dir)

 

Carmen Moreno

Curtmetratges

Escriure amb llapis petit
i amb poca punta
(o no tenir res a dir).

***

Cel obert
ou trencat
pensament retrobat

la nit em fa ombra

***

El dia esdevé
núvol rosa
i jo em sorprenc
veient-lo sense mirar-lo.

***

Dues espurnes de mirall encès
i un desert enmig que m'ofega
-on ets?

***

De la plenitud
a la decadència.
Tornar a pujar?
Potser, millor,
escalar l'inestabilitat.

***

P:

parpallejar:
pa de cada dia.

...

paraula
palpable
apenada
de pànics

...

petit
poeta
picapedrer

...

patum
patum

...

peixos
pensants...

***

Passat:
ja ets història
(de pensament i de paraula)

Carmen Moreno

Maniquí

A la cruïlla
entre Balmes
i Maria Cubí
hi ha un maniquí
que només està
-sense ser-
hastiat, estàtic, quiet.

Cap expressió
cap sentiment
cap turbació
cap cap,

cap rastre
de vida,
cap rastre
de batec,
cap rastre
de memòria,
cap rastre
de res.

No res.

Maniquís
hastiats
estàtics
quiets,

rostres
sense
cap
rastre
que
volten
per
les
cruïlles
de
l'acomodament,

sentits
pràctics
sense
cap
punt
de
fuga

 

Maniquís de ciutat.

Carmen Moreno

To be or not to

ELLA:
Vull buidar el pap
i dir tot el que cal:
se m'arronsa el llombrígol
i em ballen d'aigua els ulls
en pensar que qualsevol dia
podré ballar amb la negra
o badar la boca al vent.
 
L'ALTRE (en to savi):
No busquis ronye al cove
que encara caguem verd.
 

 

Carmen Moreno

Alícia al país de

Créixer, amunt,
com l'arbre:
arrelada a terra
però amb les mans enlaire.

Carmen Moreno

Gori-gori

 

Trontolla la fulla
golafre
amb sinuositat
com el giravoltar gòtic
del governall intrèpid
a les golfes
serpentejades,

trontolla la fulla
golafre
en el gorg
de la gotera
goda,

trontolla la fulla
golafre
amb sinuositat
com el quid pro quo
quirúrgic
del gori-gori
de la planyidera.

Quim Ponsa

3.1416jos arran de la construcció del camp de golf

Com antics cavallers de les creuades
avancen triomfadors, trepitjant l’herba,
al pit, el cocodril, com escut d’armes
i a la ma, un got de wiski de reserva

Devots d’un Deu, de nom Armani
es ruixen amb Chanel, i el cos amb Dave,
juren i perjuren a tothora per Snoopi
i al cul, porten un Nike tatuat.

Aparten els seus fills d’escoles públiques,
i els apunten a paddel, equitació, a navegar,
arrosseguen, quan et parlen les paraules
i no reneguen mai, que això es vulgar.

T’avancen veloçment amb el seu AUDI,
orella sempre al mòbil, cabell engominat,
i el mon se’ls fa petit, no hi ha qui els pari,
quan mouen els seus malucs liposuccionats.

També tenen rampells, són solidaris,
i s’apunten a ONG’s de tot el mon,
ho arreglen sempre tot, a cop de talonari,
i truquen els primers a les Telemaratons.

Per vacances, viatgen a l’altre punt de l’hemisferi
i desprès t’ho expliquen tot com un retrat,
doncs ja se sap, mai no es tant important ser-hi,
com que se sàpiga, que hi has estat.

A aquesta bona gent, res els atura
i si poden, et compraran el camp de cols,
i no perquè els agradi la natura,
sinó per instal·lar-hi un camp de golf

Teresa Bosch i Vilardell

Sucre

T’ho he dit que avui,
mentre llegia el diari
              – la crisi i tot allò d’aquella taca de petroli al mig del mar –
he sentit de cop el gust dels teus llavis
en els meus?
 
Ha estat una fiblada curta,
com de cafè
El bar brogia
I jo he encanyonat fort,
el sucre cap endintre,
com encanyona aquell que beu amb set

Gemma Gelabert Gonzalo

Liebe

Tots els somnis s’esborren
perduts en un viatge
que mai esdevingué real.

Intento oblidar-te,
fer-te petita o
desfer-te de la constància.

Més tu no abandones
de mi el teu record.
Et mantinc immòbil

i desitjosa.