Fulles verdes
Fulles verdes dels arbres cauen
essent trepitjades
per persones que sense el mínim d’interés
les matxaquen i les maten.
Fulles verdes dels arbres cauen
essent trepitjades
per persones que sense el mínim d’interés
les matxaquen i les maten.
Enyorança del teu somnriure
de les nits a l’aire lliure
les paraules compartides
que em feien viure.
L’hivern,
corc i ombriu,
com l’ullal de la nit,
t’inocula l’angoixa
al substrat de la pell
que encara endevines a son.
Talment com un ventre de planys,
negat de buidor,
n’aculls el fred
a la cambra dels teus pensaments.
Ara i aquí,
has plantat la llavor
que germinarà el setial
on duràs el camí del retorn.
Endavant.
Seu,
i contempla’n la por.
La porta que has tancat,
per fora, té una clau;
per dins,
hi manca el pany.
L’esguard que pinta
la retina insípida del món.
L’olor execrable,
passada,
de la carn roent de l’univers.
El so estrident
de la mudesa eixordadora.
El gust amarg
de la quietud,
la soledat.
Aquest cossall,
fet per emprovar,
escau a la mida de tots.
T’hi veus?
L’ull obert,
com un mirall recíproc,
retén, badívol,
el cluc infinit que confon els dos pols.
El pou intern,
lleganyós,
desprèn el residu
que prenya les pedres
malmeses
de tantes osques com anhels infecunds.
El límit d’argent
ennegreix les matrius.
L’esperança és un gorg fosc
i humit
on les ombres et guaiten l’ofec.
La vida, liquosa,
flueix incessant.
Cap lloc és fix:
adés ets l’anyell,
adés,
l’observador.
Quan l'atzar volador
em durà una espurna
de mirall encès
i em deixarà flotant
a l'aigua
transparent,
calenta,
incandescent?
Hauria d'ésser
-si pogués ser-
en un suau
anar i venir
que no tornés,
i que es quedés,
per fer-me companyia...
Sí, ja ho sé…
T’enfonses
N’hi ha tants,
de moments com aquest
El cap a dintre el puny
El puny que tanca el cor
O el cor que esclata en sang
Tant se val
Els conec molt bé,
aquests moments
Tenen una negror absoluta,
com de sutge
Couen
I tan aviat s'omplen
de xiscles espaordidors
com de llargs silencis de llosa
que no es trenquen
Però no vull de cap de les maneres
que t’hi enfonyis
Ni que t’hi rabegis
Vull que t’aixequis
i que miris cap enlaire
Vull, sobretot que em miris a mi molt fixament
El cel és una gran catifa blava
que no pesa
Hi ha llum, entre la boira
I jo, ja ho saps,
jo estic al teu costat.